Paraules i sensacions

Si, Montserrat, jo he sentit quelcom semblant alguna vegada... no gaires, és clar, però em van quedar gravades.
Un cop va ser tot caminant per la platja:
jo anava descalça i sentia com cada pas meu ressonava enmig d'un gran silenci... per uns instants, em va semblar que ni el mar bategava... tan sols percevia el cruixir de la sorra quan la trepitjava...
D’alguna manera, vaig reflectir aquesta sensació en el poema Oneig

T’envio una abraçada sensacional,
Unaquimera

ens diu que "fluir": és relatiu als líquids i gasos. És clar que a nivell físic. Flueix la sang, i l'aroma d'un flascó que guarda l'essència de les flors. Molècules que penetren l'olfacte i a vegades ens transporta. Però tot això és física.
Quan es tracta de Psicologia la cosa varia, és diferent. "Psique", mot grec correspon a ànima en la nostra llengua. L'ànima és espiritual, no és física. Per molt que avui es questioni la seva identitat.
Ja que la conferència anava de psicologia, és de suposar que fluir en aquest cas, és essencial, o sigui: essència de l'ànima, o psíquica. La sensació que descrius interpretant el mot "fluir" d'altra manera, potser que el significat no hagi estat una paraula sinó el concepte global, penetrant la consciència el que abans només era en la memòria ordinària en l'estat conscient.
Res no pot fluir del no-res, l'essència que flueix de l'ànima, és d'energia més subtil que qualsevol líquid o gas i que es troba arreu on hi ha vida, tant en el món mineral, com vegetal, animal o humà, a diferent escala, és clar. És una qúestió de grau.

L'altra part del teu relat va, més o menys, per la mateixa via. El meu entendre són estats de consciència que es presenten com un llampec i fan estada a la ment.
La clau no és tant en esforçar-nos racionalment sinó anar en cerca d'un model que és en nosaltres i que radica a l'intern.

M'agraden aquests relats
Joanalvol

Molt interessant. El silenci. Si alguna vegada m'ha passat, encara que poques. És una sensació estranya perquè no hi estem acostumats. A mi particularment amb va fer sentir molt estranya, inclús et diria que una mica atemorida i si, la paraula irrealitat descriu molt bé com em vaig sentir. Més tard he pogut gaudir d'aquets moments, a la muntanya i m'he adonat que no existeix el silenci absolut, sempre hi ha uns sons quasi imperceptibles, Jo en dic el soroll de l'univers.
També m'encanta deixar fluir lliure el que escric, sembla com si el temps s'aturés i se'ns obrís una connexió interna que ens deixa esplaiar. Al llegir lo que he escrit de vegades em sorprenc a mi mateixa d'haver dit coses que ni tan sols sabia que pensava.
Ha estat un plaer poder intercanviar pensaments i sensacions amb tu.
Fins la propera

Potser va ser una sensació semblant a la de sentir tansols la pròpia respiració omplint la casa, quan hi ha un silenci massa irreal i massa poc usual que ens envolta. És en aquests moments quan no saps si ets viu o mort.

T'expliques correctament, jo no se si en sabre espasar-me correctament:

Es hem parat mai a pensar que les nostres paraules tenen que veure en el estat emocional del conscient.

El nostre ufanisma en estat positiu glorieja en fluir quelcom en una sensació de benestar en tots els sentits pràctics de la vida quotidiana.

Un bon observador en la matèria, pot esbrinar en el moment actual la posició d'estat d'ànims en que és troba altre interlocutor, amb la fluïdesa del seu parla i dels seus moviments corporals, gesticulacions i presencia.

Las paraules poden ser biològiques o imposades per el subconscient ensinistrat.

Deixem que també parli el cor amb la correcció de la ment.

Siguem positius amb nosaltres mateixos, i primer enriuem-nos de las nostres pròpies parides i tot fluirà Més bé.

Si vols un altre dia et parlaré del segon tema... ...sí. Era el silenci. Un silenci absolut,...

M'he explicat?.