papellones a l'estomac

Tinc papallones a l'estomac. La noia més preciosa que he vist mai em somriu i el temps es deté. El seus ulls,brillants com la primavera m'atrapen en un mar blau on no m'importaria perdrem per sempre. Em sento lleuger com l'aire i sedat per la seva olor que m'inspira felicitat absoluta com el més bell dels paisatges florits, on milers de colors s'escampen per la gespa fins l'horitzó on s'abrasa amb el mantell blavenc. Sento ganes de cridar,de córrer, de dir-li a tot el mon que jo l'estimo,l'he estimat i l'estimaré més del que es possible. No tinc res més que donar-li que el meu amor i la meva vida i els dos estan a les seves mans. Jo sense ella no podria viure,res tindria sentit. Ella és l'únic que necessito per viure. Saber que ella existeix em fa bategar el cor i que retomb dins meu. Ploraria,riuria, però el seu rostre em té lligat de mans i peus. Inspiro tot el que puc per retenir la seva presencia dins els meus pulmons. Els seus llavis,brillants i carnosos com el més bonics dels fruits es separen per disparar-me fletxes d'amor al meu indefens cor. Ajuda!Socors!Moriré d'amor,com tants hi ha hagut al llarg de la historia,però el meu és el més gran i poderós que mai s'ha vist.

-Jaume,o deixes de mirar-me els pits o et trenco la cara!I moca't,que et penja un moc!