LA GEMMA I LA TREMPERA MATINERA IV, RELOADED

Un relat de: ABRAHAM II
Un bon relat ha de començar atrapant-te de bon principi. Un assassinat, una explosió o una escena de llit serien grans opcions. Però això no és un bon relat. És la vida real i s'inicia amb en Gerard mig adormit al sofà, és agost, fa una calor espaterrant i només aixeca el seu cul, xop de suor, per agafar una altra llauna de cervesa de la nevera per fer més amena la merda que donen pel televisor.

Vet aquí que sona el timbre. Els seus pares no poden ser, estan de vacances a Mallorca i no tornen fins dijous, i la seva germana prou feina té amb el nen per anar fent visites. Una amic, potser? No, estan tots a la piscina torrant-se al Sol i dissimulant trempera. Millor aixecar-se i obrir, i així estalviar neurones.

Obre, i qui es troba? La Gemma. No, en serio, no m'ho crec. Cabell més curt, ulleres de pasta negra i un vestit vintage tan de moda aquests dies.

-Què dimonis hi cardes aquí?

-No em faràs dos petons?-Dos, i tres i els que vulguis i on vulguis, tot i que no dóna temps que ja està dins.- He vingut els pares, he passat per aquí davant i m'he dit, i si li fas una visita que fa...

-Cinc anys, cinc anys.

No s'ho pot creure. La mítica Gemma, la noia a qui va estar a punt de desvirgar tres vegades i desprès de fracassar de manera penosa va desaparèixer del mapa. I ara és allà, encara més maca preciosa i exuberant que abans, amb la pell humida pel suor que alhora desprèn la fragancia del seu perfum que li fa recordar...

-M'escoltes?

-Clar, dona, seu, què em deies?

Seuen. Al Gerard li tremola tot. No sap on ficar les mans. Decideix encendre un piti i no ho aconsegueix fins el tercer cop. Tranquil, Jordi, tranquil, com deia la Trinca.

-Encara a vegades penso en tot allò que va passar. Suposo que et devia molestar força la meva reacció. No és gaire agradable marxar sense dir res, però desprès d'aquell ridícul, no sabia com tornar-te a mirar a la cara.

-Dona ho entenc. Tampoc hagués sigut fàcil per mi. Fins i tot vaig perdre el contacte amb l'impresentable d'en Miquel...

-Ah, no ho saps?-Eing?- En Miquel i jo...doncs, estem junts. Vivim a Barcelona, ja portem tres anys junts.

En Gerard no es va sorprendre, simplement li va venir un mini infart.

-I t'he de confessar una cosa. En part t'he mentit. He pensat molt en tot allò, i em sap greu. Cada vegada que faig l'amor amb en Miquel em pregunto com hauria estat que em desvirguessis tu. Avui he aprofitat que tenia que venir aquí Girona per ficar remei i saldar comptes.

-No sé a què et refereixes, aigua passada....

-Gerard. Folla'm.

-I com mai t'ho han fet!

Es va avalançar damunt d'ella com un zombie damunt un tanatori. Va esparrecar-li el vestit per l'escot deixant-lo caure en dos parts a terra. Va mirar-se aquell conjunt de llenceria, amb brodats, que jugava amb els colors negre i rosa com si fos l'últim que pogués veure abans de morir.

-Oh, Gerard, feia tan que esperava aquell moment.

-Calla i no em fotis més pressió, que tinc un volcà a punt d'explotar.- I era cert, el seu soldat de casc vermell estava ferm en vistes d'un assalt a les trinxeres que li otorgaría una medalla al mèrit.

Roba interior pel terra, ella barallant-se amb el cinturó, les dues boques obertes buscant-se, carícies pecaminoses, humitat, agafa'm aquí, toca'm allà...

-Gerard, no la recordava tan...grossa! Me la vull ficar a la boca, vull menjar-me el teu ADN.

-Com deia Montilla: fets i no paraules.

Això que ella l'engrapa, el borni s'encara a un parell d'ulls blaus bonics com el mar, la boca s'obre per deixar relluir perles blanques en ranglera que alhora donen pas a un pou negre on balla una llàgrima carnosa.

-Merda!.- exclama la boca.

-Què cony?

La Gemma salta a agafar el bolso de la taula empenyent sense voler al Gerard, que amb el pantalons pels turmells, perd l'equilibri i cau de culs a terra.

-Hola, Miquel, carinyo.-saluda la Gemma tot despenjant l'i-phone- justament ara pensava amb tu.

-No em cardis que és en Miquel.

-...no cari, estic amb un amic, no crec que el coneguis, encara menys la seva veu...

I llavors en Gerard ho va sentir, fluix i llunyà, però ho sentí, aquelles paraules, amb aquella entonació i ritme: “hòstia, puta i joder!”

-Sí, cari, en Gerard, veuràs, estava pel centre, me l'he trobat i hem decidit anar a fer un cafè. Ara t'haig de deixar, que ell ja marxa, que ha quedat. M'acomiado i et truco. Fins ara!

La Gemma penja. La cara, i fila, d'en Gerard la fa esclatar en un rialla.

-Sé que em mataràs però...

-Sí, millor que ho deixem córrer, per sempre.

Es vesteixen en silenci. L'acompanya fins la porta. Somriuen.

-Algun dia, Gerard...

-Per damunt del cadàver d'en Miquel.
Ella el calla amb un petó. Tanca la porta. Rebufa. Encén el televisor. La mateixa merda. Agafa la llauna. Almenys sempre li quedarà la seva rossa preferida, l'Estrella Damm.

Comentaris

  • molt guai[Ofensiu]
    katalluna | 12-12-2010 | Valoració: 8

    M'ha encantat el relat.
    Divertit, calent, original... molt bo

  • molt bon relat[Ofensiu]
    Galàxia | 07-12-2010

    Em sembla molt bona la història i la forma de contar-ho és com molt senzilla i desimbolta- ;M'agrada l'estil

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ABRAHAM II

ABRAHAM II

24 Relats

49 Comentaris

36615 Lectures

Valoració de l'autor: 9.17

Biografia:
Nascut el 1984 a Ceret. Sense amics, amants o muller em vaig iniciar a la lectura amb el prospecte d'unes aspirines. A partir de llavors vaig descobrir que la vida era freda i dura com un glaçó i el millor era agafar-s'ho amb calma i bon humor.

per a qualsevol dubte:
djjacint@hotmail.com