El típic relat eròtic de l'autor, o sigui jo

Anar a casa la Marta es un suplici. Viu quasi a les afores de la ciutat,en un pis antic i mal conservat on la pintura cau de les parets i les façanes estan plenes de pintades. Quasi mai funciona l'ascensor,quan ho fa t'il·lumina tot el llarg trajecte una bombeta que no para de fer pampallugues. El timbre el te desconnectat des de fa temps,uns xiquets no paraven de molestar-la trucant-la sempre que sortien d'escola,quan dones uns copets a la porta sents com la veïna del davant,una dona vella i arrugada com una pansa,mira a traves del forat tot el que fas.

Quan t'obre la porta de seguit saps si es estiu o hivern. Els dies mes freds de l'any apareix guarnida com si anés al Pol Nord,amb diversos jerseis i samarretes sobreposades i uns pantalons de felpa que se'm fan insuportables. Quan la calor ja apreta,com és el cas, et deleita amb uns sostens i calcetes, mai conjuntats, que deixen poc a fer a l'imaginació. Avui,maduixa i nata,irresistible.

-Hola,David,passa...

No has fet dues passes,que el gos més lleig de la capa de la terra t'espera amb la mandíbula desencaixada i bavejant. Es diu Marqués i es tan gros com jo.A vegades m'han vingut ganes de muntar-lo una estona i fer de cowboy,però els dos sabem que allò és impossible,la seva fama de dur s'ensorraria i la Marta segurament em fotria una patada al cul que sortiria volant pel balcó,més val deixar-ho estar.

-Vols prendre res?
-No merci.

M'assec aquell sofà fet miques,sembla dissenyat específicament per destrossar-te l'esquena,amb totes les fustes sortint en totes direccions.Com sempre l'ordre és implacable i no hi ha res fora de lloc.El Marqués em segueix amb la mirada, des de el rebedor,com reviso les fotografies damunt d'una del prestatges.

-Qui és aquest?
-En Frankie,el meu cossí,no te'n recordes?Va venir aquí de vacances fa dos anys.
-Ah.

No el conec de res,ni ganes en tinc.Porta el cabell tallat amb forma de cendrer i li penja una argolla de l'orella més gran que un plat.El seu somriure em fa mitja por.Segur que no surt de casa sense la seva navalla i peregrina a X-Que sempre que pot.

-Com és que has vingut?

-M'avorria a casa...-això queda molt malament,pensarà que vinc per distreure'm una estona.-Pensava que feia molt que no ens veiem. Un piti?

-No gracies,ho vaig deixar fa dos mesos.

Collons,quina voluntat.Jo en canvi no abandono els meus vicis tan fàcilment,ahir mateix tenia una ressaca d'escàndol i em vaig passar el dia a casa prenent aspirines. No recordo gaire d'aquella sortida nocturna.Segur que res d'extraordinari. Devia beure fins que creia que totes les dones eren guapíssimes i jo era el seu príncep blau,dient-lis obscenitats a la orella i tocant el cul a la primera que passava. La vida del solter és així de patètica.

Ella s'asseu al meu costat amb una llauna de cola a la mà.Beu amb petits glops,jo li examino els seus llavis rosats com es freguen amb el metall,resulta un gran contrast. Encara humits em dirigeixen unes paraules encisadores.

-Creus que m'han crescut els pis?

Aquí el meu cervell sofreix un impacte sobtat que el desestabilitza uns instants. La primera reacció és recordar si el que m'han dit és realment el que he entès o la meva imaginació em comença a jugar males passades. La segona és confirmar-ho però entendre-ho com una broma. Al comprovar que la seva mirada enfocada cap a les seves dues sines m'aclareix que la qüestió es realment seriosa. La tercera fase és intentar conservar la calma aparent i actuar fredament. M'encanto en els seus sostens,plens per dos fruits rodons pàl·lids que em deleitaria tastar.

-Jo diria que si.

-Ho sabia!-diu com si hagués descobert una gran veritat que revolucionari el pensament del món occidental.-Porto uns dies preguntant-m'ho,però no serà perquè m'he engreixat?

Li miro el ventre llis,les cames llargues i ben perfilades,els seus braços lànguids i el seu rostre innocent. El món es paralitza davant de tal imatge. La sang em bombeja amb força,la sento bategar dins les meves orelles. No ho noto,però m'he quedat amb la boca oberta i ells ulls desbocats. Intento reaccionar i respondre-li,però m'és quasi impossible. Reuneixo forces i vocalitzo el millor que puc.

-Jo et veig estupenda,realment...estupenda.

Ella em dedica un somriure,al principi em sembla amistós,desprès adquireix un dibuix que interpreto de viciós.Ells mig closos,el llavi lleugerament ensorrat i la seva mà recolzant-se damunt la seva cuixa.Jo quedo aterrit amb l'expectació.

-Saps,abans de ahir vaig tallar amb en Jaume.És un estúpid, em tractava com un gos.Segur que això tu no ho faries,series carinyós,agradable,simpàtic,considerat i no em follaries,com feia ell,em faries l'amor,oi?

-Si.-ho responc ràpid,com si em cremés la llengua.

-M'ho podries demostrar?

Tot es ve a baix, és una hecatombe de dimensions desproporcionades.Jo desitjo fugir correns i tornar a casa,amagar-me dins el llit i creure que tot ha estat un somni...però ella segueix allà,esperant alguna reacció per part meva.

-No,Marta,no ho puc fer,ni aquí,ni ara, ni mai.En Jaume és amic meu,no em puc enrollar amb la seva ex quan fa un parell de dies que acaben de tallar.Em sabria greu per ell i jo no m'ho podria perdonar.

Ella sembla entendre-ho.Les seves faccions es tornen series,abaixa el cap culpable per la seva proposició deshonesta.Em declaro vencedor.L'he fet recapacitar,li he indicat el camí correcte.

La seva rialla em torna a la realitat.

-Doncs ella no sembla estar tan convençuda.-m'avisa senyalant-me l'entrecuix,on un bony allargat com un nap marca relleu.

Els colors em pugen a les galtes ràpidament. Tot i que m'agradaria fer-la desaparèixer continua allà triomfal recordant-me que la carn és feble,i la meva en extrem.

La Marta s'aixeca amb un parell de gambades i es planta davant meu. Amb un moviment ràpid que no poden interrompre els meus actes reflexs. M'atrapa el ninot amb la seva mà dreta.El seu rostre s'apropa al meu.

-Gay no ets, i suposo que tonto tampoc. Deixaràs perdre aquesta oportunitat?Espero que no,em defraudaries.

Sento el seu alè als meus llavis,dolç i fresc.Un calfred em recorre l'esquena.Els meus ulls s'ha quedat clavats, no gosen ni parpellejar per por a trencar aquell silenci. Dècimes de segon es converteixen en minuts llargs.Respiro pausadament mentres el meu cervell berrina. La sentencia està dictaminada.

-Hi ha dos moments a la meva vida en els quals he dubtat,un es aquest,l'altre quan tenia vuit anys.El meu pare em va dur a una tenda de joguets, era el meu aniversari i podia escollir el regal que volgués. Vaig tardar hores i hores,donant voltes per la botiga.No podia decidir-me. Estaba tan nerviós...Al final van tancar la parada i vaig tornar a casa amb les mans buides,no vaig poder prendre una deicisió. Va ser una de les millors experiències que he viscut mai. Saps, no vaig rebre res de regal però vaig aprendre que als moments importants de la vida tens que ser fred i prendre una decisió i no fer-te endarrere.

Ella va agafar la meva mà i la va apretar contra el seu pit esquerra.

-Vaig treien els preservatius de la cartera...

Em xucla la boca amb tantes ganes que sembla que em perdo a la seva gola. M'apressa entre els seus braços com una una bestia salvatge. Realment temia per la meva vida, la llegenda urbana que diu que a les dones lis agrada fer l'amor amb romanticisme un cop més es desfeia. Caiem damunt el sofà emportant-me mil i una trompades per tot el cos.Amb un moviment ràpid i precís desfaig la sivella del sostenidor i les tires van lliscant,amb els dos bocabadats en el rostre de l'altre.

É s en aquell moment en que m'adono que m'observen,és una sensació incòmode,més en aquells moments íntims. Giro el cap lentament i els ulls negres se'm claven. El marqués està assegut allí,gaudint l'espectacle. La seva postura baronial m'impressiona. El seu pelatge rellueix amb el sol. Un èsser pelut,gegant i que no sembla agradar-li el que veu. La Marta se'n adona també.

-Que graciós,sembla que entengui el que passa.

I tant que ho sap. I no li agrada. Ho sé,m'ho diu.Mentalment entablem una conversa.

-"Xaval, no li toquis ni un pèl. És meva."

-"Ho sento,però jo sóc el guanyador d'aquesta cursa."

-"No em pots arravatar el premi això com així.Porto molts anys al seu costat.Puc ser un gos,però no un bon perdedor."

-"Saps que lo vostre es impossible,sou de móns diferents. És una bonica amistat,res més."

-"Tu mateix,la venjança serà terrible."

Amb somriure triomfador llisco la meva mà sota les calcetes i li acaricio la natja. No la miro a ella,miro al gos que ho contempla inmobil .Jo afortunat per la meva victòria davant el ca i sense donar importància a la petita nua que m'esclafa contra el sac de fustes em mossego el llavi.

Per sorpresa meva la cara se'm mulla amb un líquid calent. La seva pudor em repugna. És una olor coneguda,que he sentit desenes de vegades.La mata de pel que em tapa la perspectiva confirma els meus pitjors temors. El Marqués mixiona damunt meu amb la pot alçada i aires de grandesa.

-Me cago en el maleït gos!-exclamo fent un bot.

La pirueta sobtada produeix un gran espetec i sento que un gran pes cau damunt meu.El sofà,un atronitat moble de l'època de Maria Castanya s'ha desmuntat sota meu fotent una pallissa digne del millor combat de kun-fu.Al terra,amb la cara i roba plena de pixum i una malla llet de campionat decideixo fotre el camp d'aquella casa de bojos amb la xafardera mirada de la vella veïna seguint el meus passos.

Anar a casa la Marta és un suplici.