Pànic nocturn

Un relat de: T. Cargol

Quan s'ha apropat a la peixera, un dels peixos, el més gros, negre, lluent estava immòbil al fons, com si s'hagués ofegat.

S'ha rumiat una estona què havia de fer. Podia eixugar-lo i llençar-lo directament a les escombraries, o guardar-lo a la nevera fins que la resta de la família el pogués veure a l'endemà i entendre la seva absència.

Ha estat treballant fins tard, són més de les dues de la matinada. Potser tanta estona de llum nocturna ha destarotat, el pobre peix que hagués pogut seguir vivint una mica més -es lamenta i culpabilitza -.

La peixera és fonda, els altres peixos companys ronden al mort, fa cosa de posar-hi tot el braç, li costa però es decideix, amb la ma intenta agafar el lliscós peix, les llepissoses escates li fan recórrer tota la peixera intentant servar i extreure'n el cadàver. Al final amb un gran rebombori de peixos i xipolleig d'aigua, posa l'altre braç a dins i pot arrossegar la criatura cap a fora.

Alça el peix, que regalima per sobre la catifa i el porta cap a la cuina; la nit està quieta, només, l'encesa recurrent de la nevera trenca el silenci, la remor de la ciutat esmorteïda a la matinada.

Té la sensació que no es tracta del mateix tipus d'animal que ve de la plaça en una safata de plàstic, trossejat en rodanxes i preparat per ser cuinat i menjat; és un altre concepte. La sola idea de la ingesta de l'animal de companyia, que ha fet milers de girs canviants, elegants, en l'aigua per a diversió de la vista, amb la seva aleta dorsal movent-se esglaonadament i rítmica, com un bano, li fa venir basca.

El diposita sobre el fred marbre de la cuina; mentre espera prendre la decisió; no és pot desprendre del vistós animal, ara mort, llençant-lo com si res directament a les escombraries, l'ha de veure desaparèixer tothom. Tindran, de segur, una lleu esgarrifança de por al coll i els impressionarà, però, no és millor així? Anar-se acostumant que tot i ser el millor exemplar de l'aquari, també se'n va de la mateixa i sobtada manera que la resta - els de dins i els de fora -.

El posa sobre la plata blanca de cartró del pastis de diumenge: negre sobre blanc, tapat amb el paper amb sanefa que l'acompanya.

Se'n torna amb una mica més de serenitat cap al menjador, però amb el sentiment trasbalsat per aquell sobtat reconeixement de provisionalitat vital; a aquelles hores de la matinada tots els impactes són majors i reverbera en el seu interior la imatge del cos mort al fons de la peixera.

Una lleugera inquietud fa que no pugui continuar treballant: el peix torçat, desmanegat, viscós no deixant-se agafar li va tornant al cap i no pot treure-s'ho del davant.

A la tele, que posa baixeta per que ningú no es desperti fan programes d'animals, o altres, on gent incansable, tragina un i altre cop en postures còmiques, inversemblants i poc creïbles; la imatge opera de forma automàtica sobre el seu cervell alleugerint la pressió del succés.
Involuntàriament el cap del peix definitavament instal·lat sobre la plata, se li segueix presentant una i altra vegada, ara associat a records de pel·lícules fantàstiques i de por.

Les llums de la casa estan apagades, només el fluorescent de la cuina resta obert; l'ombra del passadís afavoreix les neguitoses representacions, vívides com les d'un opiòman. Sembla que pugui interaccionar amb els malsons! Però a la vegada raona que tot allò són figuracions i que el peix roman ben quiet en la mateixa postura a la part superior de la nevera.

Estranyes histories - pròpies d'Ovidi - li venen al cap: el peix mig convertit en persona recolzant les seves aletes a la paret del passadís; són ruqueries ho sap, però quelcom profund li fa veure que no podrà sostraure's a les imatges esgarrifoses fàcilment.

L'espontani moviment d'un plàstic desplegant-se al seu costat i el gemec de la vela de la terrassa moguda per un cop de vent, l'esparveren; és evident que no pot continuar treballant - no s'ha de treballar de nit! -. Intenta dormir una mica però ara ja tot s'ha posat en contra, per qualsevol banda apareixen sorolls que abans passaven desapercebuts i que són processats. La nevera sembla la morgue d'un hospital amb els seus cossos en llits blancs. No sap ja ara ben bé perquè ha decidit que la resta de la família li doni el darrer cop d'ull al dissortat animal. - El millor hagués estat posar el peix a la bossa de la brossa!-.

L'única manera, ho veu ben clar, de sortir d'aquest cercle viciós d'espaordiment és comprovar que tot és normal, gosar comprovar que tot és al seu lloc; que tot és un pànic sense sentit. Vacil·la una estona, creu que no tindrà forces per verificar la realitat i contrastar-la amb els malsons, tot travessant el fosc passadís, tèrbol ara, amb tots els mals presagis que se li acumulen al cap, en direcció a la cuina. L'empeny pensar que faria si, carregat d'anys, estigués sol al mon en aquelles circumstàncies, cosa no improbable.

Per fi agafa forces i es dirigeix cap a la cuina amb certa decisió, els seus ulls observen amb molta més intensitat del que és corrent i detecten en la banda daurada metal·litzada de la porta del frigorífic una espècie de peça quadrada que puja cap a la maneta! Es tranquil·litza en descobrir que és el reflex de la seva pròpia ombra. Amb certa fermesa obre la porta i baixa la plata de pastís, només li cal aixecar el paper amb la festiva sanefa que l'acompanya. En té prou amb veure el cap lleugerament tacat de nata, fent -li una banya. Res ha canviat, com era d'esperar - respira de nou -; res, excepte que ha superat el mal tràngol, pot seguir treballant o anar-se'n a dormir: ha fet el pas que calia per seguir endavant.

Comentaris

  • Lavínia | 20-01-2006 | Valoració: 10

    que bé has sabut desenvolupar una història de por a través d'un peix mort ( "el més gros, negre, lluent...")al fons de la peixera casolana i amb un dilema: què n'havia de fer?

    He volgut veure una influència no sols d'Ovidi, per les metamorfosis, sinó de Poe i de les pel·lis de terror en què un treballador nocturn veu té els sentits embotits i d'un determini, que a la llum del dia té fàcil solució, de nits té veritables problemes per escollir el que seria "adequat".

    M'ha agradat molt

    Lavínia

    PS

    T.Cargol no he seguit el comentari de text de RELATSINTERTULIATS perquè he demanat a Omatec que me'l canviï pel que estava corregit i m'ha dit que si, ara bé, si no ho fa, continuarem els comentaris tal i com està i et contestaré, amb molt de guuuuuuuuust, el que tu dius en el teu.

    Moltes gràcies!!!

  • La simple...[Ofensiu]
    rnbonet | 16-01-2006

    ...mort d'un peixet d'aquari casolà et dóna peu per nodrid la història d'una por, allà a altes hores de la nit.
    Al meu entendre, has desenvolupat molt bé la narració, passant ràpidament de la descripció del fet a la de l'assossec que atenalla el cor del protagonista. No has tingut tanta mestria en la expressió, amb algunes mancances en sintaxi (algunes construccions estranyes) i ortografia (accents gràfics i puntuació).
    Som aficcionats, però, i sempre no podem ser perfectes.
    Hala! Salut i rebolica en aquest '06!

  • Hola company![Ofensiu]
    Màndalf | 10-01-2006

    Sembla mentida el que dóna de si un peixet a la seva peixera i com es complica l'existència el protagonista. Aconsegueixes posar neguit al relat, si, és veritat, es va fent angoixant a mesura que es va llegint. L'amo del peix es calenta el cap de mala manera i ho expliques molt bé.
    Encara que potser m'esperava una mica més del final, el clímax aconseguit durant la història segurament permetia algun acabament més fantàstic tipus Poe, em sembla a mi. Clar que cadascú té els seus gustos...

  • Hola T. Cargol![Ofensiu]

    He llegit un comentari teu i he pensat que et podria llegir alguna cosa!

    No disposo de massa temps per a comentar-te aquest relat, però he vist que pel que fa a la història en si ja t'han fet molts comentaris.

    Potser tampoc pretenies fer una història molt desenvolupada o complexa. Però el títol, cal admetre-ho, donava peu a imaginar alguna coseta més. D'altra banda, has fet lligar tot un relat entorn de quelcom tan "insignificant" com un peix... No devies pas seguir per casualitat la sèrie Jet Lag? El personatge de la veïna, el seu peix, el dia que ella mateixa el va matar sense voler... Mira, m'hi ha fet pensar!

    Pel que fa a qüestions d'estil o redacció, potser et ressaltaria un parell de coses que a mi sempre em critiquen: alerta amb els adverbis acabats amb "-ment" (hi ha una frase en què n'hi ha dos de seguits, i segons sembla abusar-ne no és gaire bo) i alerta amb frases massa llargues. Tampoc es tracta (com jo feia en alguna ocasio no fa molt) de fer frases gairebé de telegrama, però de tant en tant una frase curteta s'agraeix i dinamitza més la lectura, penso.

    Pel que fa a la resta, crec que no em descuido de res més. Procuraré seguir-te llegint!

    Una abraçada i moltes gràcies pel teu comentari!

    Vicenç

  • La brutalitat de l'existència.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 05-01-2006

    Em fas venir a la ment una idea que em ronda sovint: Què bèstia que és la vida.
    Vivim mercès a matar altres éssers vivents. Ens alimentem amb la mort dels menys espabilats, que acaben al nostre estómac. La tecnificació ha fet que el pollastre sigui un concepte èticament neutral que ens cruspim amb la mateixa serenor amb què després ens eixuguem els llavis amb el tovalló; però ai... si el pollastre l'hem estat criant des que era un pollet... llavors, si l'hem de matar per Nadal, percebem la violència de l'existència.
    Hem arribat a la intel·ligència mercès a la violència animal dels nostres ancestres... Quina contradicció... l'existència és contradictòria... d'una banda bella... per un altre cantó violenta...
    Hi ha qui ho soluciona dient que els animals no tenen consciència i que matar-los és un acte rutinari... però jo no tinc clar que no tinguin consciència... i ni que no la tinguin... estem matant... en fi, no m'allargo més, la ironia d'aquest relat m'ha fet pensar tot això... per què jo entenc que és una ironia, no?

  • el teu relat està bé[Ofensiu]
    boigboig | 04-01-2006

    però pel meu gust li falta alguna coseta.
    Per començar, la idea és bona, però potser poc desenvolupada... les sensacions que un té quan ha de tractar un ésser que ha conegut (encara que sigui un peix) com a objecte. El més fàcil és ignorar-lo: però clar, ens expliques que vols mostrar que ha passat al reste de la familia (o qui sigui que viu amb el protagonista).
    Ara bé, el final, no sé, és una mica anticlímax: un és queda amb les ganes que passes alguna cosa més.
    Que més? Sí, no m'acaba de convèncer quan expliques que li sap greu llençar-lo a les escombraries.... amb un gat, o fins hi tot un hàmster, que un hi interactua més, ho entenc. Però un peix? Una mica agafat pels péls.
    I ara el que m'ha sorprès més en negatiu: la puntuació. Jo no acabo d'entendre com puntua la gent: només cla escoltar les pauses que un fa quna parla per saber bastant bé com puntuar. Però tu et deixes moltes comes, i en poses algunes que no toquen. I per què no m'acusis de deixar-la anar sense explicar exemples, intentaré mostrar-ne alguns:
    ...un dels peixos, el més gros, negre, lluent estava immòbil al fons...
    darrera de lluent i toca una coma, no?
    ...ha destarotat, el pobre peix que hagués pogut...
    aquí hi sobra la coma, no pots posar una coma entre el verb i el objecte a qui es dirigueix.
    ...quieta, només, l'encesa recurrent...
    per què només esta entre comes?

    Bé, només volia posar uns quants exemples. Ja sé que potser a tu et sembla una tonteria, però la puntuació estranya fa més difícil de llegir un relat que, vull dir-ho, enganxa des del principi i té una certa gràcia!

    Boig!