Pànic nocturn

que bé has sabut desenvolupar una història de por a través d'un peix mort ( "el més gros, negre, lluent...")al fons de la peixera casolana i amb un dilema: què n'havia de fer?

He volgut veure una influència no sols d'Ovidi, per les metamorfosis, sinó de Poe i de les pel·lis de terror en què un treballador nocturn veu té els sentits embotits i d'un determini, que a la llum del dia té fàcil solució, de nits té veritables problemes per escollir el que seria "adequat".

M'ha agradat molt

Lavínia

PS

T.Cargol no he seguit el comentari de text de RELATSINTERTULIATS perquè he demanat a Omatec que me'l canviï pel que estava corregit i m'ha dit que si, ara bé, si no ho fa, continuarem els comentaris tal i com està i et contestaré, amb molt de guuuuuuuuust, el que tu dius en el teu.

Moltes gràcies!!!

...mort d'un peixet d'aquari casolà et dóna peu per nodrid la història d'una por, allà a altes hores de la nit.
Al meu entendre, has desenvolupat molt bé la narració, passant ràpidament de la descripció del fet a la de l'assossec que atenalla el cor del protagonista. No has tingut tanta mestria en la expressió, amb algunes mancances en sintaxi (algunes construccions estranyes) i ortografia (accents gràfics i puntuació).
Som aficcionats, però, i sempre no podem ser perfectes.
Hala! Salut i rebolica en aquest '06!

Sembla mentida el que dóna de si un peixet a la seva peixera i com es complica l'existència el protagonista. Aconsegueixes posar neguit al relat, si, és veritat, es va fent angoixant a mesura que es va llegint. L'amo del peix es calenta el cap de mala manera i ho expliques molt bé.
Encara que potser m'esperava una mica més del final, el clímax aconseguit durant la història segurament permetia algun acabament més fantàstic tipus Poe, em sembla a mi. Clar que cadascú té els seus gustos...

He llegit un comentari teu i he pensat que et podria llegir alguna cosa!

No disposo de massa temps per a comentar-te aquest relat, però he vist que pel que fa a la història en si ja t'han fet molts comentaris.

Potser tampoc pretenies fer una història molt desenvolupada o complexa. Però el títol, cal admetre-ho, donava peu a imaginar alguna coseta més. D'altra banda, has fet lligar tot un relat entorn de quelcom tan "insignificant" com un peix... No devies pas seguir per casualitat la sèrie Jet Lag? El personatge de la veïna, el seu peix, el dia que ella mateixa el va matar sense voler... Mira, m'hi ha fet pensar!

Pel que fa a qüestions d'estil o redacció, potser et ressaltaria un parell de coses que a mi sempre em critiquen: alerta amb els adverbis acabats amb "-ment" (hi ha una frase en què n'hi ha dos de seguits, i segons sembla abusar-ne no és gaire bo) i alerta amb frases massa llargues. Tampoc es tracta (com jo feia en alguna ocasio no fa molt) de fer frases gairebé de telegrama, però de tant en tant una frase curteta s'agraeix i dinamitza més la lectura, penso.

Pel que fa a la resta, crec que no em descuido de res més. Procuraré seguir-te llegint!

Una abraçada i moltes gràcies pel teu comentari!

Vicenç

Em fas venir a la ment una idea que em ronda sovint: Què bèstia que és la vida.
Vivim mercès a matar altres éssers vivents. Ens alimentem amb la mort dels menys espabilats, que acaben al nostre estómac. La tecnificació ha fet que el pollastre sigui un concepte èticament neutral que ens cruspim amb la mateixa serenor amb què després ens eixuguem els llavis amb el tovalló; però ai... si el pollastre l'hem estat criant des que era un pollet... llavors, si l'hem de matar per Nadal, percebem la violència de l'existència.
Hem arribat a la intel·ligència mercès a la violència animal dels nostres ancestres... Quina contradicció... l'existència és contradictòria... d'una banda bella... per un altre cantó violenta...
Hi ha qui ho soluciona dient que els animals no tenen consciència i que matar-los és un acte rutinari... però jo no tinc clar que no tinguin consciència... i ni que no la tinguin... estem matant... en fi, no m'allargo més, la ironia d'aquest relat m'ha fet pensar tot això... per què jo entenc que és una ironia, no?

però pel meu gust li falta alguna coseta.
Per començar, la idea és bona, però potser poc desenvolupada... les sensacions que un té quan ha de tractar un ésser que ha conegut (encara que sigui un peix) com a objecte. El més fàcil és ignorar-lo: però clar, ens expliques que vols mostrar que ha passat al reste de la familia (o qui sigui que viu amb el protagonista).
Ara bé, el final, no sé, és una mica anticlímax: un és queda amb les ganes que passes alguna cosa més.
Que més? Sí, no m'acaba de convèncer quan expliques que li sap greu llençar-lo a les escombraries.... amb un gat, o fins hi tot un hàmster, que un hi interactua més, ho entenc. Però un peix? Una mica agafat pels péls.
I ara el que m'ha sorprès més en negatiu: la puntuació. Jo no acabo d'entendre com puntua la gent: només cla escoltar les pauses que un fa quna parla per saber bastant bé com puntuar. Però tu et deixes moltes comes, i en poses algunes que no toquen. I per què no m'acusis de deixar-la anar sense explicar exemples, intentaré mostrar-ne alguns:
...un dels peixos, el més gros, negre, lluent estava immòbil al fons...
darrera de lluent i toca una coma, no?
...ha destarotat, el pobre peix que hagués pogut...
aquí hi sobra la coma, no pots posar una coma entre el verb i el objecte a qui es dirigueix.
...quieta, només, l'encesa recurrent...
per què només esta entre comes?

Bé, només volia posar uns quants exemples. Ja sé que potser a tu et sembla una tonteria, però la puntuació estranya fa més difícil de llegir un relat que, vull dir-ho, enganxa des del principi i té una certa gràcia!

Boig!