Paisatge ombrívol

No sé com ens vam arribar a separar ni per què; ens aveníem moltíssim, com a bons bessons. Ho sabíem tot de l'altre, que era la nostra mateixa persona però amb mobilitat pròpia. Un dia va venir mut, transfigurat, volia ser ell, independent, fer la seva pròpia vida. I m'ho va explicar tan be com va saber tot i que jo no vaig ser capaç d'assimilar-ho, no m'entrava al cap que tot allò pogués passar a la realitat.

-I que li va dir concretament son germà? - Estava nerviós, més que jo, que el coneixia tan bé! No sabia ben bé com enfocar-ho. Em va dir que ja no podíem viure junts. Havia arribat aquell moment, teòricament parlat, en que cadascú havia de buscar-se la vida pel seu compte, com fos. El nostre mon en comú, tan volgut!, el limitava. Per més units que fóssim, no podíem arribar a tenir una vida plena, compartir la mateixa persona, era massa complicat, sobre tot per a la tercera persona.

- I, vostè que li va respondre? - Quan va haver acabat, vaig sortir ensorrat, sense dir ni una paraula i me'n recordo que em vaig trobar amb les mans enllaçades estranyament i que amb els ulls tancats vaig travessar el carrer fiant-me només de l'orella, sense mirar la llum del semàfor,...Per la nit m'aixecava a les palpentes, amb símptomes d'haver-me pixat una mica el pijama. Per sort, poc desprès la vaig conèixer a ella. Passejaven pel parc, duia el seu gos que em va ensumar la vora dels pantalons. "Quin animal més simpàtic! Amb serrell!", li vaig dir, per començar a parlar, mentre li ajudava a desfer la llaçada de la corretja corredissa, que envoltava la seva faldilla.

- I ara que desitjaria? Per a què ha vingut a la consulta? - Per trobar la manera de tornar a abraçar al meu bessó i comprovar si les dues companyes nostres són, en el fons, també una mica bessones,...

- Vostè va morir; va ser víctima d’un accident en travessar aquell carrer amb el semàfor vermell,... -