Overstraat

I surts del metro i et trobes amb el diluvi universal.
I mentre la gent espera que amaini la tempesta,
puges les escales corrents, com un rampell,
i comences a córrer carrer amunt
mentre l'aigua et xucla els sentits.
El carrer està desèrtic,
la gent camina lentament sota el paraigües
o corre esporuguida cap a casa
com si els perseguís la por de mullar-se la pell.
La samarreta es converteix en una esponja
que xucla tot el que cau del cel,
l'aigua et regalima pel cabell,
i tu, xop fins dalt,
t'atures enmig de l'Avinguda per observar
la cortina d'aigua que no et deixa veure
més enllà d'on els teus somnis volen arribar.

I quiet, immòbil, mires el cel
i et preguntes qui ets,
i obres la boca,
i les gotes d'aigua t'omplen de frescor,
i et netegen per dins,
i et transporten als llocs on has conegut la felicitat.
I mentre et mulles, encara amb el cor exaltat,
recordes aquella nit en que,
en plena tempesta,
vas sortir d'aquell hotel
amb la samarreta del Barça posada
i vas córrer sota la pluja durant més de tres minuts
per anar a comprar cervesa al quiosc de la cantonada;
i recordes, encara,
que mentre tornaves cap a l'hotel,
xop,
empapat,
vas aturar-te enmig del carrer Overtaam,
vas mirar al teu amic Enric,
i vas dir-li que mirés el cel,
ja que córrer a les tres de la matinada
sota la pluja d'Amsterdam
era viure dins un poema.

Qui sap si, sense saber-ho,
mai sentiràs la pluja com aquella nit
a Amsterdam-,
però aturat sota el diluvi,
moll com un amarrador del port en dia de tempesta,
penses que la pluja és foc nou en tu,
ja que potser les llàgrimes del món
són el millor antídot per esborrar
les teves llàgrimes
i convertir-se en fabuloses gotes
que exploten al caure a terra
com paraules entre les estrelles.