Opus 4

L’expressió de babau enganxada al rostre el delata. Nerviós i esperançat es dirigeix innocentment a la cita. Amb la dificultat pròpia d’un cos de cent vuitanta quilos, en Benet, esquiva vianants, fanals i tots els obstacles urbans que s’interposen en el seu camí. La gent observa la seva figura paquidèrmica amb una barreja de repugnància i compassió. Però ell —indiferent a la desfilada de ciutadans estupefactes— segueix el camí resolut. Després de pocs minuts travessa la porta de l’establiment. La visió d’ella l’esborrona i un calfred traïdor envaeix la immensitat del seu cos. Amb moviments maldestres s’aproxima al taulell mentre, amb un quequeig ridícul però insalvable, aconsegueix articular una salutació. La Laura respon amb un somriure professional, educat, gairebé resignat. Ell abaixa la mirada aclaparat per la seva bellesa èlfica i, maquinalment, s’aparta la clenxa llefiscosa enganxada al front per una suor agra i persistent. Esbossa un somriure tímid abans d’expulsar amb síl•labes intermitents les paraules de costum: “u..u..un pa...pa..que..quet de xi...xi...clets”. Ella li lliura amb elegància, dissimulant estoicament el seu fàstic. Ell, retenint cada segon en la memòria, s’acomiada talòs, arrossegant al seu pas diversos col•leccionables recolzats a la base d’una prestatgeria.

La fortor d’en Benet persisteix en l’ambient quan abandona el local mentre la Laura —reprimint les basques produïdes pels seus efluvis— es capbussa en les seves cabòries d’enamorada. Pensa en el Carles. Un sms escrit a corre-cuita, “t’enyoro”. Mentre espera una resposta que no arriba atén els clients, sense esma. “Pobre, deu estar enfeinadíssim”, es diu com per tranquil•litzar una inquietud somorta. La tarda transcorre amb una lentitud feixuga. Entre client i client fa mirades fugaces al mòbil que descansa indiferent sota el taulell. Per fi, la llum intermitent i el brunzit característic l’adverteixen d’un missatge. “Et trobo a faltar”, tot i l’asèpsia del text respira alleujada. “Pobre, treballa massa”, pensa alhora que despatxa una capsa de puros.

La doctora Torres, sensual, amb la seguretat inherent al seu gremi, es passeja altiva entre els vehicles mentre espera ser atesa. Amb la mà ressegueix la silueta d’alguns cotxes, distreta. Obre i tanca portes amb un interès completament fictici. “Perdoni que l’hagi fet esperar”. Les paraules, provinents del seu darrera, l’estremeixen i secretament humitegen el seu entrecuix. “Veig que ha vingut a provar el mono-volum, tal com li vaig suggerir”. La frase l’adverteix de la necessitat de seguir amb el joc, per no aixecar sospites. El Carles, sol•lícit, la convida a pujar al vehicle. La circulació a aquella hora del matí és fluïda. L’excitació d’ambdós és evident, sobren les paraules. Mentre condueix dissimulant la seva agitació observa de cua-d’ull l’erecció, cada cop més evident, del seu copilot. La ciutat queda enrere i l’acceleració de les seves respiracions anuncia la fi del trajecte. La parada desemboca en el frec a frec dels cossos i els amants casuals es lliuren, entre palanques i comandaments, al joc amatori amb una passió desfermada.
Encaixada de mans postissa. “Espero que li hagi agradat el mono-volum”. “La veritat, no em pensava que fos tan còmode”. El comiat, pur teatre amateur, és el llindar d’una frontera que els escup sense escrúpols a la realitat. El Carles, absent, tecleja al mòbil un text breu. “Gairebé se m’oblida”, pensa distret.

“Benet Farigola?”. L’avís el rescata de les seves cavil•lacions. La imatge onírica de l’estanquera es difumina sobtadament. “La doctora l’està esperant”. Una glopada de mala llet l’envaeix en notar la mirada d’aversió de la infermera. Resignat irromp en la consulta. Falten pocs dies per l’operació i aquesta és la darrera visita abans de la intervenció. La proximitat de l’esdeveniment el neguiteja. Transpira insistentment. La doctora mira de tranquil•litzar-lo amb paraules amables. Estirat a la llitera, mentre la doctora Torres ressegueix amb un retolador vermell —provocant-li unes agradables pessigolles—el greix del seu ventre omnipresent, pensa en la figura de la Laura emmarcada per un fons multicolor de paquets de tabac.

El Carles l’espera amagat en el portal contigu a la botiga. Ella tanca el local i, exhausta per la llarga jornada, enfila el camí de casa. L’ensurt és majúscul. “Sorpresa!”, el to conciliador i enjogassat del Carles l’agafa completament desprevinguda. Abans que digui res ell li atansa un ram de roses vermelles. “Jo també t’he trobat a faltar”. La frase, juntament amb les flors, l’acaben d’estovar. “Tot el dia que t’envio missatges i gairebé no m’has fet cas”, amolla la Laura encara una mica dolguda. “Ho sento, amor meu, és que vaig de cul. Però t’asseguro que t’he trobat molt, molt, molt a faltar”. Abans que hi hagi cap rèplica per part d’ella li agafa el cap delicadament amb les dues mans i li fa un petó llarg i dolç. Ella, sense resistència, deixant de banda tots els dubtes, es lliura apassionadament als seus braços.

La consulta, a mitja llum, traspua una atmosfera especial, gairebé màgica. Els colors neutres del mobiliari i les parets impregnen l’estança d’un aire futurista. La doctora repassa en silenci la intervenció de l’endemà. Li costa concentrar-se. Darrerament reviu amb intensitat el succés de l’altre dia i no es treu del cap el seu venedor fatxenda. L’excitació l’envaeix salvatgement, sota la bata blanca la seva mà recorre el camí cap a l’alleujament momentani. El plaer esdevé realitat i un crit esmorteït per l’acció de l’altra mà trenca el silenci dominant.

El Benet pinta exèrcits en miniatura amb les seves mans boterudes. Amb una destresa inusual per al seu volum descomunal omple de vida les diminutes criatures amb els moviments del seu pinzell. La nit transcorre i les petites criatures s’arrengleren meticulosament darrera un vitrall, amb nous colors que realcen les seves expressions metàl•liques. Esgotat per tan acurada tasca surt al balcó per rebre l’últim dia abans de la metamorfosi. El seu cos immens es regira amb dificultat dintre el balcó diminut. Sembla un elefant captiu en un gàbia massa petita. La ciutat es desperta als seus peus i ell, indiferent a l’espessa circulació, pensa en l’operació que l’ha d’alliberar d’un cos excessivament feixuc. Sent por però, alhora, les ganes de desfer-se de la seva pesada carrosseria esperonen el seu ànim. De sobte, entre el formigueig quotidià que taca el carrer , distingeix la seva figura. La Laura destaca entre la multitud per la seva elegància natural. Colpit per la visió s’aboca al balcó per copsar furtivament cadascun dels moviments de la criatura desitjada. Un filet de bava regalimant indolent delata la seva actitud embadalida, idòlatra. Un grinyol inesperat anuncia la catàstrofe. El balcó es rendeix a l’evidència d’una massa corporal excessiva per a la seva vella estructura rovellada. La caiguda —lenta per a un cos de catxalot, gairebé gràcil— adverteix els vianants. La gernació, motivada per un estrany instint morbós, construeix una rotllana perfecta delimitant, amb una exactitud mil•limètrica, el lloc de l’impacte. L’ombra del Benet, testimoni de la seva grandesa, enfosqueix gradualment el perímetre. La trompada és imminent. El cos espetega fortament contra l’asfalt produint un sotrac considerable. El xoc de l’embalum humà produeix un curiós fenomen ondulant en el greix sobrant, com si milers d’ones sísmiques afloressin a la superfície del cos esclafat. Les esquerdes en el paviment, com arrels capricioses, evidencien el pes del cos inanimat. Metres més enllà la bella estanquera arrossega la porta metàl•lica del seu establiment amb un soroll sec i ofenedor.