Opinió sobre Anders Breivik i Opinió sobre els Trastorns Mentals Severs, amb DADES contrastades de la OMS (2011)

Un relat de: llamp!
***

Creus que anunciar l’informe psiquiàtric no definitiu d’Anders Breivik augmenta l’estigma cap a les persones amb trastorns mentals?

dijous, 1 de desembre de 2011 00:00

Segons l’informe psiquiàtric lliurat aquest dimarts al tribunal d’Oslo, Anders Breivik no estava en plena possessió de les seves facultats mentals quan va cometre els atemptats del 22 de juliol i, per tant, no hauria d’assumir responsabilitats penals pels seus assassinats.

Les conclusions de l’informe indiquen que Breivik viu al seu univers propi de deliris de grandesa, cosa que afecta a tots els seus pensaments. El jove creu que ha sigut designat per decidir qui viu i qui no i per salvar la humanitat.

L’informe ha de ser aprovat per la Comissió de Medicina Forense, encara que aquesta no analitzarà les conclusions. Si la comissió segueix les indicacions de l’informe significaria que Breivik no podria ser empresonat, sinó que hauria de ser internat en un centre psiquiàtric per un període indefinit mentre els tribunals consideren que és un perill per la societat.

El document és el resultat d’una dotzena d’entrevistes durant un total de 35 hores amb Breivik, a més de la revisió de tots els interrogatoris policials als quals ha sigut sotmès, la reconstrucció de la massacre i els relats dels testimonis presencials, entre d’altres.


FONT: Últimes publicacions de Ràdio Lunética

Jo opino:

Breivik pot ser ben bé que pateixi una esquizofrènia i la matança sigui el resultat de la seva ideació delirant i paranoica. Els deliris de grandesa i autorreferencials poden ser ben bé el que va dur a aquest individu a cometre la barbàrie. Començo així, donant la raó als psiquiatres noruecs que han tractat amb ell. Ara bé, el fet que aquest individu, a banda de patir una esquizofrènia era un assassí premeditat, també és del tot cert. Ens ha fet un flac favor, el subjecte en qüestió, als malalts mentals com jo, que pateixo una esquizofrènia paranoide. Es tendeix a destacar molt el fet que sigui malalt mental i que hagi comès aquesta barbàrie. I llavors pregunto, obertament: És igual que un malalt de diabetis o una persona que pateix de colesterol alt que un malalt mental? Òbviament NO. Si el subjecte en qüestió hagués estat diabètic o tingues el colesterol alt, el titular seria el mateix? Òbviament NO.

El morbo rau en que sigui esquizofrènic, si no ho fos, llavors no li prestaríem tanta atenció. Tinc entès que abans de cometre el crim en massa, havia enviat molts correus electrònics amb còpies d’un text de 1.500 pàgines despotricant sobre el socialisme, l’islamisme i el fet que a Noruega hi viuen musulmans. 1.500 pàgines!!! Que no són poques. Es veu que Breivik havia estat treballant en aquesta mena de manifest durant varis anys. I és clar, la paranoia va en augment, el deliri es fa més dens i espès, les idees es tornen més opaques i transgressores i Breivik acaba fent una carnisseria.

Jo crec, que a banda de malalt mental, aquest individu porta la violència en els cromosomes, de manera que és inútil fer-lo passar per malalt mental. A banda de malalt mental, és un assassí despietat, que mereix estar empresonat i amb cadena perpètua. Mai se li pot perdonar el que ha fet, mai se l’hauria de deixar en llibertat, sota cap concepte. I per tant, si la legislació Noruega no permet enviar cap malalt mental a la presó, s’equivoca la legislació i cal canviar-la. La massacre Noruega ha de dur a les institucions de Noruega, però no només Noruega, si no en general, als països industrialitzats sobretot, a reflexionar sobre la legislació penal vigent pel que fa a les malalties mentals. Ho dic jo, que sóc malalt mental, però no violent, no assassí despietat, com ho és l’Anders.

En fi, que a banda de ser l’assassí en sèrie que és, a banda de ser un malalt mental, és un assassí despietat, mundà i que els seus actes del 22 de Juliol passat, els va fer premeditadament i amb vehemència i coordinació, amb gran secretisme i amb un menyspreu enorme per la vida humana. Presó? Sí, de per vida hauria de ser. Noruega i els països industrialitzats? Canviar la legislació penal. El Món? ALERTA amb els deliris de grandesa, ens poden dur a ser realment grans monstres i fer coses tan lletges com les que va fer l’Anders, ens agradi o no al nostre col•lectiu de la Salut Mental.

Al col•lectiu de la Salut Mental? Fer difusió de la simptomatologia de les malalties mentals, fer controls mèdics, afinar en el diagnòstic dels malalts mentals i no defallir en l’intent d’arribar al tota la societat explicant que casos com el de Breivik són molt aïllats i puntuals, que no es donen gairebé mai i que a banda de si és esquizofrènic o no, hi ha el fet que Breivik és un assassí consumat, una bèstia immunda, si se’m permet, allò que la societat no vol o li repugna és que individus amb esquizofrènia o sense ella cometin crims de semblant magnitud. No a més estigma. Sí a més informació. Sí a diagnòstics ben fets i previsors. Sí a la justícia, Sí a canvis en la legislació penal. Sí a la vida. No als assassins. No a la violència, Sí a la Salut Mental, SEMPRE.

Segons la Organització Mundial de la Salut: Què és la salut mental?

La salut mental no és només l’absència de trastorns mentals. Es defineix com un estat de benestar en el qual l’individu és conscient de les seves pròpies capacitats, pot enfrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma productiva i fructífera i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat.

Segons la Organització Mundial de la Salut: DADES (del 2011)

Depressió
És la principal causa de discapacitat a escala mundial

El 33%
Dels països manca de pressupost de salut mental

Una de cada quatre
Persones patirà algun trastorn mental en algun moment de la vida

Cada 40 segons
Se suïcida una persona

Quatre cinquenes parts
De les persones amb trastorns mentals en els països en desenvolupament no reben tractament

Quasi el 50%
Dels trastorns mentals s’inicien abans dels 14 anys d’edat

2,5 milions de morts
Provoca cada any el consumo nociu d’alcohol

50 milions
De persones pateixen epilèpsia

LA CÀRREGA DELS TRASTORNS MENTALS

La càrrega dels trastorns mentals té conseqüències socials i econòmiques enormes per les persones afectades, les seves famílies i el conjunt de les comunitats o la població. Els trastorns neuropsiquiàtrics causen un terç de las pèrdues per discapacitat a escala mundial, i suposen el 13% de la càrrega de morbiditat total.

El 80% de la carga de morbiditat mundial deguda als trastorns mentals es registra en els països d’ingressos baixos y mitjans. Del conjunt de discapacitats, els trastorns mentals són els que estan associats a les més altes tasses d’atur, del 70% al 90%.


LA BRETXA DE SERVEIS

Els serveis de salut mental son inadequats en la majoria dels països. En los països en desenvolupament, el 80% de les persones amb trastorns mentals no rep tractament.

Jo opino:

És una APLASTANT VERITAT que en el món les malalties mentals estan ESTIGMATITZADES. Prova en són les estadístiques mostrades. Ja no parlem més de Breivik, parlem ara de què passa en el món i de com està la Salut Mental a nivell mundial. El fet que una persona aïllada hagi pogut cometre crims horripilants, no treu que cada 40 segons se suïcidi una persona, molt probablement per patir una depressió o altres trastorns mentals severs. No treu que 4 de cada 5 no rep tractament per patir una malaltia mental en el tercer món. No treu que les malalties mentals s’iniciïn habitualment en plena pubertat i t’acompanyen tota la vida. No treu que les idees delirants siguin intangibles i que puguin fer patir a la persona que és víctima d’una esquizofrènia.

Les idees delirants són precisament idees, no mal de cap, ni migranya, ni res d’això. Són summament silencioses, sigil•loses i abstractes. Precisament per ser idees abstractes, es considera que persones amb esquizofrènia o trastorn bipolar o perquè no trastorn obsessiu compulsiu, tenen gran capacitat d’abstracció i de plasmar les seves idees en art. Sí, en art, en pintura, escultura, gravats, etc. Un fet positiu, una cosa positiva tenim. I és que som aptes per moltes disciplines artístiques, donat que la nostra discapacitat no és intel•lectual, sinó mental. És per aquest motiu que la nostra aparença i gesticulació, així com que els nostres trets físics i de caràcter siguin aparentment ”normals”. Però la normalitat no és un concepte que es pugui aplicar a tothom. Podríem dir estàndard o regular o corrent enlloc. Tant li fa. El malalt mental no sol ser conscient de sí mateix quan està en procés d’emmalaltir, no se’n dóna compte i busca i busca i segueix buscant raons i problemes, sense adonar-se que la seva higiene i la seva imatge personal són cada cop més descuidades, o al contrari, que la seva imatge esdevé més sofisticada, extravagant, extranya. I no és d’estranyar que el malalt mental sovint s’aïlli de la resta, que busqui tot sovint la soledat, allunyar-se dels demés, no vol socialitzar-se, no vol sentir a parlar de res més que el seu propi pensament, en el que viu immers. Com passa en l’autisme, l’autista manifesta els seus primers trets quan és un infant de poca edat. No passa en altres malalties com el TOC o el TDAH, quan es manifesten més tard els primers símptomes. Però en general, centrant-nos en esquizofrènia, trastorn bipolar i depressió, les principals malalties mentals, entre elles comparteixen característiques. No és que siguin coses independents, separades. Tenen com origen el cervell, aquest misteriós òrgan vital que és l’ordinador central de tot el cos i de la vida d’una persona. Per tant, comparteixen característiques. Qui no ha sentit a vegades una eufòria immensa quan ell sol xerrava amb ell mateix en la seva habitació, tot pensant? Això ho causa el trastorn bipolar. Qui no s’ha enfonsat quan un familiar ha causat defunció? El dol, sí el dol els ha sobrevingut, el dol és un fet que té connotacions de depressió, pel fet de baixar-te les defenses i caure en un mar de llàgrimes, tristor i melangia infinita a vegades. La mort d’algú proper pot suposar una depressió sense fi. La pèrdua d’una feina, un desengany amorós, un canvi radical de rutina, un canvi de residència, un canvi d’escola o universitat, un canvi de companys a la feina, estudis, etc. Tot això poden ser desencadenants d’un trastorn mental sever, sense pal•liatius i sense avisar. Un brot pot ser suficient per castigar-te de per vida amb medicació, perquè existeixi la possibilitat de tornar a recaure, de tornar a patir un altre brot que et durà a empitjorar la teva situació personal.

No tot són flors i violes. Amb la medicació no s’arreglen tots els problemes. Cal rehabilitació psicosocial i aquí és on entren les institucions i el govern. Calen més polítiques de recursos socials envers el col•lectiu de la Salut Mental en el nostre país. Però també s’ha de veure la realitat: 4 de cada 5 persones amb trastorn mental sever no reben cap tractament en països en desenvolupament, ho recordo. Els pressupostos de molts països, principalment a l’Àfrica, però també en molts altres llocs del planeta, en Salut Mental no arriben al 2% del total del pressupost dedicat a la Salut en General. Per tant, donades aquestes expectatives, què li queda esperar al malalt mental d’un país subdesenvolupat o mitjanament desenvolupat?

N’hi ha per omplir pàgines d’aquest tema, però ho deixo per un altre dia.

Salut




....... Mental!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer