Ombra blau espígol

Aquesta manera de viure l'encís de la bellesa més senzilla i pura de la vida, és ja per si sola el més ric poema.
Jo m'he sentit talment aquesta ombra blava d'espígol, acaronada per un instant on el cor sembla explotar de tantes emocions capturades al vol.
Moltes vegades he pensat en aquesta manera de sentir tan misteriosament intensa, aquesta mirada que sembla veure-hi dins de la pell de les coses, aquesta estranya percepció que ens fa alhora més sensible i també més vulnerables.
No crec què sigui només una forma d'escriure i d'expressar-se (les teves paraules són pura màgia), és quelcom que surt més de dins.

PD.- Respecte al teu missatge al forum, t'he de dir que no sé si parlem de la mateixa cosa.
Aquest X Festival de Poesia es celebra a la Casa de Cultura de Girona. Aquest any va acompanyat per unes jornades anomenades Ara Poesia, que es fan els dies 9 i 10 de setembre i és la primera trobada de Poetes dels Països Catalans.
El poema que m'han seleccionat és per formar part d'una antologia anomenada Singulars d'un Plural.
És el primer cop que em presento a un concurs i no m'ho acabo de creure.
Vaig molt peix, em trobo una mica descol·locada.
No us ho he dit al forum perquè hi ha molts companys relataires de vacances amb els que voldria compartir aquesta il·lusió i no em voldria deixar a ningú per agrair l'empenta i l'ajut que he rebut en aquesta web.
Hi ha coses que no tenen preu!

M'agradaria molt de poder-te conéixer en persona.

Una abraçada!

Maragda,

Una prosa poètica riquíssima.

Fixa't com de bells i exquisits són els comentaris que de Barbablava a Quetzcoatl t'han escrit.

Segueix vivint la vida d'aquesta manera: no desaprofites ni l'ombra d'un instant.

Una abraçada.

Maragda,

He rebut el teu comentari mentre rellegia el teu "sospirs del mar" que em va deixar maravellada ahir. Espero que tothom tingui l'oportunitat de llegir-lo aviat perque es una delicia. Es com quan llegeixes una novel.la o un llibre excel.lent i ho vas explicant als amics, i tens ganes de compartir aquella joia, o aquell paisatge.
Com el que ens descrius, un paisatge a mig cami entre el mar i l'anima, que extreu l'essencia del Mediterrani tant en la descripcio fisica, la flora, les aromes, i tambe en la mitologia classica a la que sovint recorres.
Ja ho diuen, i no van errats, que ets una artista i a mes a mes vaig saber fa poc que preciasament et dediques a la joieria. I no en tinc cap mena de dubte: tens el do de crear les paraules amb la visceralitat del propi cos, com l'artesa que treballa la materia i en fa obres d'art. I les vesteixes de literatura que embolcallen el cor de la peça amb sentiments profunds i nobles...

Gracies, moltes gracies. I una abraçadassa!

m

La complexitat del vocabulari fa que hagi de llegir-te més de dues vegades. Això no fa sino que gaudeixi més a cada moment, cada lectura mostra un paisatge més bonic que l'anterior, fins que, al darrer, puc sentir la remor del mar, la força de les seves ones, i la intensitat del teu sentiment. Meravellós, com sempre. Petons.

Mare meva, quina riquesa de vocabulari, t'havia llegit però fins ara no m'havia atrevit a fer-te cap comentari tot lo que pugui dir em pareix sense cap gràcia, no sé de quin pou sense fons treus les paraules, però l'enveja més sana em menja ... tu no escrius, fas com el meu padrí que era joier, delicades filigranes de metalls nobles i pedres de tot colors formant un somni elluernador per els ulls que tenen la fortuna de llegir-te ...


Una aferrada i bon any

Conxa

tanta exhibició de vocabulari i unes sensacions tan intenses m'han deixat sense paraules... és un text molt bonic!

i un aclariment sobre la trilogia de NY (no sabia on posar-te'l i aixi aprofito per comentar aquest relat q m'havia agradat molt):

efectivament vaig estar a nova york fa poc, i tenia ganes d'escriure sobre les sensacions que em provocaven certs llocs d'aquesta ciutat. el que passa és que els tres llocs, en certa manera, desperten sensacions diferents:

times square és això, sensacions.No és que t'agradi, és que t'aclapara.
la vista de l'empire state es preciosa, és com una postal.
I el pont... el pont té màgia, per la seva forma, per la seva història... per això em vaig voler inventar la història d'aquest fantasma... però això, és clar, no és autobiogràfic ( ni que m'hagués mort, com al segon relat!!)

doncs moltes gràcies pels teus comentaris, i si pots, anima't a viatjar a nova york, ja veuràs que no et deixarà indiferent! (semblo un guia turístic)

Molt intens i virtuós, atrapes de manera enginyosa les rastres d'una realitat.

Éssers de llum i de la foscor
segueixen el ball de la fecunditat,
fins i tot en un mateix cor.

Una abraçada
onesivent

M'has deixat sec de paraules. Ja no sé on buscar-les, de quina deu celestial beure per a que siguin prou dignes per elogiar el teu escrit com es mereix.
Valgui, doncs, aquest silenci d'admiració en el que estic sumit des del dia en què per primera vegada et vaig llegir!

Una abraçada i fins aviat!