Olor de cuir, de fusta, d’encens

L’Eulàlia està dormint plàcidament quan de sobte una fressa la desperta. S’incorpora i busca a palpentes la làmpada que hi ha sobre la tauleta de nit. Prem amb fermesa l’interruptor i la bombeta comença a fer pampallugues fins que el filament es trenca. Sort que és previsora i sempre té una petita llanterna sota el coixí.

Viu sola en una casa que en Narcís, el seu difunt marit, va dissenyar expressament per ella i pels fills que tindrien. Un fills que mai varen arribar.

Amb la llum tènue de la llanterna, l’Eulàlia il·lumina tots els racons del dormitori. No recorda haver deixat la bata damunt la butaca. Ella sempre la penja a l’armari. Tant se val. Convençuda que ha estat un malson apaga el llum i es torna a estirar al llit.

Quan està mig endormiscada sent un soroll com de passos. Com si algú pugés l’escala a poc a poc i els esglaons de fusta cruixissin a cada pas. Aquest cop sí que no està somiant. El cor li batega amb força. Agafa una altra vegada la llanterna i l’obre amb les mans tremoloses. De fet, tota ella tremola, sembla com si la temperatura de l’habitació hagués baixat de cop.

La bata! La bata ja no està damunt la butaca. Vacil·lant, agafa el telèfon mòbil i busca a l’agenda el número de l’empresa de seguretat. “Tot correcte, potser ha estat el vent que ha fet trontollar les persianes, o algun gat que ha sortit de cacera”, li diuen per tranquil·litzar-la.

Ella, però, no les té totes. El neguit i el fred li han fet venir ganes d’anar al lavabo però no gosa sortir del llit. Per fi es decideix. Va per feina. Després de rentar-se les mans, aixeca el cap per mirar-se al mirall però està ben entelat. Que estrany que encara s’endevinin les paraules d’amor que en Narcís hi va escriure fa uns anys.

Quan es torna a ficar al llit, els llençols estan glaçats i fan olor de cuir, de fusta, d’encens. És l’olor d’en Narcís. Tanca els ulls per deixar-se endur per l’enyorada fragància i aleshores nota com l’alè humit i càlid del seu marit li acarona el clatell.