Oh, no!

Un relat de: Gemma34

Déu meu, és molt tard! Els pares em mataran. La mare em va demanar que no arribés més tard de les dues de la matinada, i estan a punt de tocar les quatre! Em castigaran de per vida.
No sé per què corro tant, ja no ve de deu minuts. Suposo que la por de circular tota sola a aquestes hores em fa anar de pressa. Només s'escolten les meves passes que ressonen en el buit.
Quan arribi a casa no faré gens de soroll. Em descalçaré i aniré de puntetes. Quan em fiqui al llit intentaré no fer-lo grinyolar. I demà al matí, quan em preguntin l'hora que he arribat no els diré la veritat. Puc dir que eren dos quarts de tres. El càstig segur que serà menor.
Quan em llevi em demanaran on he anat. Els hauré de dir una mentida, no els puc dir que hem agafat el tren i hem anat al poble del costat. No m'hi deixen anar mai. No em deixen anar enlloc. I ja tinc quinze anys!
Merda! S'apropa un cotxe. Que no pari -penso atemorida-. Encara em reconeixerà algú i demà explicarà als meus pares que caminava tota sola per la carretera comarcal a les quatre de la matinada. Uff... passa de llarg. Per un moment quedo enlluernada pels llums del cotxe. Al cap d'un parell de minuts la claror de la lluna em torna a servir de guia. Ja torno a veure perfectament el que trepitjo.
La Marta s'ha portat malament. M'ha engrescat a venir amb ella amb el tren. Però, i la tornada què? Almenys esperava fer aquest recorregut amb ella. M'hagués sentit més acompanyada. Però no volia venir, la festa encara continuava. I ha trucat als seus pares i l'han deixat quedar-s'hi. La recolliran més tard. Jo no podia esperar a tornar amb ella a les sis del mati. M'haurien matat.
No hauria d'haver sortit sense el consentiment dels pares. Ho sé, ho sé... Però sabia de sobres que no m'hi deixarien anar. Uf... Si em veiessin ara fent aquest recorregut a peu de carretera, tota sola, en la més absoluta foscor i a aquestes hores de la nit els hi agafaria un infart. Segur!
Oh, no! S'apropa un altre cotxe. Aquest cop ve pel meu darrere. No vull semblar que tinc pressa i redueixo la marxa. Déu meu, està aminorant la velocitat. Té intenció de parar al meu costat. Que marxi! Que potser he fet dit? Oi que no? Doncs per què s'ha d'aturar?. El cor se m'ha accelerat.
-Hola -diu un home somrient mentre abaixa la finestra-. Vols que et porti?
-No gràcies -dic sense deixar de caminar.
-No hauries d'anar tota sola per la carretera. Puja, que et porto -diu amb una cigarreta a la mà i sense parar el motor del cotxe.
Que és sord o què, aquest tio! Com sé jo que no té cap intenció dolenta? Els pares em tenen prohibit pujar a cotxes de desconeguts. D'altra banda, també m'han demanat sempre que no surti del poble sense el seu consentiment. No sé què és pitjor! De fet... si em porta fins a casa arribaré mitja hora abans, i potser això no empitjora les coses més del que ja estan. Té cara de ser bona persona. Però, quina cara tenen els violadors? Hauria d'estar bavejant davant la presa? Si tingués males intencions no em demanaria que pugés, m'obligaria a enfilar-me al cotxe. Què faig?
-No gràcies -sense esperar contesta segueixo caminant.
-Em dic Ramon -s'espera que li digui el meu nom però no ho faig-. Està a punt de ploure. Per favor, deixa'm que et porti. Si no ho faig, no podré dormir en tota la nit. Podries ser la meva filla. Jo també vaig al poble, em ve de camí.
No sé qui és. No el conec, segur que no és del poble. La seva cara no em sona de res. Però hi ha una cosa en ell que em dóna certa confiança, potser perquè s'assembla al pare, però en jove. No deu tenir gaire més de quaranta anys. Això em fa aturar-me en sec. Em crec les seves bones intencions. I, d'altra banda, no vull arribar xopa a casa. Pujo al seient del darrere.
-Gràcies, Ramon -dic amb un cert recel. Ell desvia la mirada un moment cap al retrovisor per dirigir-me un somriure triomfador-. Visc al carrer Sant Pau -dic com si es tractés d'un taxista-.
De tornada al poble miro el cel a través les finestres del cotxe. Ullo a banda i banda. Em començo a angoixar. Estic nerviosa i espantada. No veig d'on ha tret la idea que ha de ploure.
L'entrada principal se la passa de llarg i em quedo bocabadada. Què està fent?
-Perdoni. Que pot parar? Estic marejada i no voldria embrutar-li la tapisseria del cotxe -intento fer cara de circumstància i l'únic que aconsegueixo és fer cara de pànic. Vull sortir del cotxe, tinc la sensació que és una trampa.
-Estem a punt d'arribar, el carrer Pau Casals és...
-No, no... no és aquest -dic tot interrompent-lo-. Jo visc al carrer Sant Pau.
-Ostres! M'he confós -diu picant de mans al volant i alçant una mica la veu-. No passa res. Per aquí donarem una mica més de volta, però també s'hi arriba -posa l'intermitent i gira per l'entrada sud.
Intento relaxar-me, deu haver estat una confusió, però no puc. Estic tremolant.
Aquesta part de la carretera no és tan desolada, l'ombra dels arbres que s'enfilen amunt tapa la poca claror de la lluna. No hagués entrat tota sola per aquest indret ni boja. Hauria anat pensant que darrere cada arbre m'esperava un sonat a punt de saltar-me a sobre. Sempre m'havia fet por aquell indret, i d'ençà que en aquest mateix revolt es van matar dos xicots de la vila ara farà tres anys, s'ha convertit en un lloc misteriós.
El cotxe comença a fer soroll, i tot d'un plegat el Ramon disminueix la marxa fins aturar-se. Just en aquell revolt!
-Per favor, per què para aquí! -li dic espantada.
-El cotxe ha fet un soroll estrany. Deixa'm que ho miri. Sóc mecànic. No et preocupis.
Surt a fora i aixeca el capó. No puc veure'l. Busco dins del cotxe alguna cosa punxant per si intenta atacar-me. L'únic que hi ha són uns tous coixins decoratius. No duraria gaire lluitant amb plomes!
M'incorporo per regirar-li la guantera. La meva cara s'il·lumina amb un llum que ve de dins. No hi ha res. I si obro la porta i surto corrents? Fins on arribaré? Ell és més alt i fort, m'atraparà de seguida. I si m'endinso en el bosc? Em puc amagar darrere d'uns matolls i no fer gens de soroll. Però em fa por. Qui m'assegura que a dins no hi ha algú. I si... em poso a córrer fins que vingui un cotxe? Algú es pararà en veure una noia perseguida per un degenerat que duu un ganivet a les mans?
Dins del cotxe no hi ha res per defensar-me d'un atac. Sortiré a fora i agafaré una pedra. Si intenta res... li...
-Pots girar la clau del contacte? -em demana sense moure's.
-Gggg... Gggg... -fa el motor-. Gggg... Gggg...
-Para! Para! Ja sé el que passa.
Per un moment no vull moure'm de davant del volant. Perquè així, si el Ramon s'acosta donant-me mala espina, podré engegar el cotxe i fugir. Però ho desestimo de seguida. Jo no sé conduir! Quina cara fa un criminal que li han estimbat el cotxe davant seu? T'asseguro que si el Ramon no és un assassí ho acabarà sent aleshores... Ric. Em serveix per relaxar-me i ho agraeixo.
-Prova-ho un altre vegada! -ei... va! -treu el cap per dir-m'ho-. Que no tinc tota la nit.
El cotxe s'engega. Deixa anar el capó fent un soroll fort i la carrosseria trontolla. Es posa al davant i marxem.
Si realment hagués volgut fer-me mal hauria aprofitat aquell indret per matar-me. Si no ho ha fet ja, és que no té la intenció de fer-ho.
En arribar al carrer Sant Pau, li demano que em deixi allà mateix. No vull que el soroll del cotxe desperti els pares. Em demanarien qui conduïa, haurien sabut que havia marxat del poble, i a més a més, que havia pujat al vehicle d'un desconegut. Uff... No, no...
-Para, para aquí! Sisplau! Moltes gràcies -abans de marxar, em tombo i li dic amb un somriure-. Ramon... No té pinta de ploure, el cel és ben serè.
-Ho sé! Però no m'agradava la idea de marxar i deixar-te allà. T'he mentit una miqueta -dibuixa un somriure i acluca els ulls vàries vegades fent cara de bon noi.
Són tres quarts de cinc. És tardíssim! Sobretot, no puc fer gens de soroll. Demà al matí els diré que he arribat a les tres. I ja està! Assumiré el càstig que m'imposin i mai més faré cas a la Marta. És una traïdora, ha deixat que marxés tota sola. Si els seus pares ho arriben a saber segur que s'enfaden amb ella.
Giro el pany molt lentament, per evitar fer gens de soroll. Aguanto la porta i l'acompanyo per evitar que grinyoli.
Em descalço. Em quedo en calcetes. Tota la roba la porto agafada dins la camisa com si fos un farcell. I amb l'altre mà duc les sabates. La meva habitació és a tocar la meus pares i vull evitar fer qualsevol soroll per petit que sigui, per això m'he despullat al menjador. La mare té l'oïda molt fina, no em vull arriscar gens. Camino de puntetes, molt a poc a poc. Quan arribo a la habitació dels pares, veig la porta tancada. Que estrany... La mare mai la tanca quan sap que no sóc a casa. És l'única manera que té de sentir-me arribar. Deu haver estat el pare, l'ha degut tancar quan ha anat al lavabo. Millor! El soroll que pugui fer quedarà més esmorteït. Ara em queda la part més difícil: ficar-me dins del llit sense que grinyoli.
Obro la meva porta que està ajustada. No encenc el llum. Deixo anar la roba a sobre del puf. Merda! La sabata em cau de les mans! D'una revolada l'agafo abans de tocar a terra. Ha anat de ben poc!
No sé on para el pijama. De totes maneres fa calor. Avui dormiré en calcetes. M'apropo al llit. M'hi assec molt a poc a poc, amb el meu pes el matalàs s'enfonsa lentament. Sento el pare estossegar. M'aturo. Oh no! Ara la mare s'haurà despertat i vindrà per comprovar si sóc a casa. Jo sempre l'he despertat per dir-li que ja he arribat. Però avui, no puc fer-ho. Em matarien!
Ja estic asseguda al llit. Ara m'estiro, el llit comença a fer soroll, m'aguanto la respiració com si en fer-ho pogués disminuir-lo. Quina ximpleria!.
Ara ja estic ajaguda. Per fi! Demà serà un altre dia. Tinc son. Em giro i topo de morros amb una cosa grossa que hi ha a sobre del llit. Es mou.
-Nena, quina hora és? He decidit dormir al teu llit per sentir-te arribar, estava preocupada.


Gemma34

Comentaris

  • comentari pedant[Ofensiu]
    qwark | 05-10-2005

    Crec que no sóc l'únic que pensa que has millorat força des de que ens dones l'oportunitat de seguir-te a RC. No només en aspectes superficials, com l'ortografia, sinó també en d'altres com el ritme, els personatges i l'habilitat per trobar recursos en cada situació argumental. L'originalitat crec que sempre l'has tingut.

    Ja centrats en aquest relat, m'ha agradat tot el suc que treus d'una situació habitual (qui no s'ha trobat en una situació com aquesta?), convertint-la en una situació límit; un afer de vida o mort. Per trobar-li alguna pega, trobo que el conductor podia haver estat alguna cosa més que un esquer per al lector (per exemple, podia haver aparescut a casa de la noia per dinar el dia següent). Això sí, prendre decisions sobre el destí dels personatges és un dret exclusiu de l'autor.

  • Hola Gemma![Ofensiu]
    brumari | 04-10-2005 | Valoració: 10

    He estat 10 dies de viatge i, en obrir la pàgina, em trobo amb aquesta prolífica i excel·lent producció, la nostàlgia de "Torna amb mi", la gelosia de "Mira'm als ulls", la confessió literària de "Tu saps el meu secret" i, per fi, aquest "Oh, no!", per a mi el millor.

    Et felicito, perquè et veig engrescada i inspirada. No afluixis!

    Fins aviat, un petó.

  • jajaja[Ofensiu]
    titina | 04-10-2005

    ostres sobretot en el final m'hi he pogut sentir molt identificada, ha sigut molt bo en el moment que de sobte es troba amb la mare, jajaja.

  • ui, les mares!!![Ofensiu]
    ROSASP | 03-10-2005

    M'has mantingut intrigada fins al final.
    Has jugat amb recursos molt reals, amb els que ens podem sentir ben identificats.
    Els pensaments que en tot moment es belluguen inquiets i en estat d'alerta dins dels cap de la protagonista estàn molt ben aconseguits.
    Els moviments lents i silenciosos del final són decisius. És curiós com després de superar les pitjors proves, es topa amb la pitjor de totes.
    Recoi, quin ensurt topar amb la mare dins del llit!

    Una barreja de misteri, aventura i ironia molt ben portada.

    Una abraçada!

  • quetzcoatl | 02-10-2005

    hehehe Tota l'angoixa i la por de ser descoberta perquè després es trobi amb això! Pobreta...

    Deixeu-los sortir tranquils, pares! Almenys us assegurareu que no aprenguin a conduir molt abans dels 18...

    Felicitats, Gemma; està ben escrit i mantens el lector atent ben bé fins el final!

    m (la que s'escapava, i en el cotxe dels pares...)