Comença quan tot s'Acaba

Just quan agafo el revolt, un auguri precipitat em fa estremir l'ànima. He sentit la presència del camió uns segons abans de topar-hi. Però no he pogut reaccionar a temps. El cop de volant i la brusca frenada m'han fet fer una brusca giragonsa que ha evitat que topéssim frontalment, però he rebut l'impacte de ple pel meu costat esquerra. La xapa del cotxe s'ha enfonsat com si fos de cartró i l'espaiós vehicle s'ha arromangat en segons. Sort n'hem tingut d'un petit roure que s'ha mantingut dempeus malgrat la forta sotragada que li hem donat de rebot, impedint així que ens estimbéssim per l'abisme. Una boira blanca i una forta olor de pneumàtic cremat ho han abassegat tot. Però el vent no triga gaire en emportar-se-les.

Noto els vidres clavats en la cara, el volant m'oprimeix el pit, i les cames estan atrapades entre ferralla. Tinc la boca plena de sang, que brolla del llavi partit i de la violenta extracció dels incisius superiors. L'escupo. Se'm fa difícil d'empassar l'espessor que s'agrumolla.

Escolto la veu del conductor del tràiler que s'acosta atorrollat.

-Déu meu! Esteu bé? -diu mentre intenta obrir la meva porta abonyegada amb unes mans tremoloses.

La Judit plora sense consol. Està espantada. Jo no puc parlar, ni plorar. M'ofego.

Intento moure les cames, però no les sento. Crec que ja no formen part del meu cos. Puc girar el cap, i miro a la Judit per asserenar-la, però cada cop que la guaito xiscla més desesperadament. L'horror del meu aspecte sanguinolent la trasbalsa encara més.

L'olor del gas-oil que flota en l'aire comença a prendre massa protagonisme. La remor que sento és del motor que encara està encès. Faig l'esgotador esforç d'arribar fins a la clau de contacte. Només haig d'enlairar una mica el braç, però és com si fos de plom. Tinc por que tot salti pels aires. No vull que la Judit arrisqui la seva vida per mi. Vull que marxi d'aquí dins. El neguit amb que la miro no és per sortir-me'n d'aquesta, sinó per salvar-la a ella. Però les paraules no em surten. Només puc emetre sons distorsionats i inintel·ligibles.

Aquestes coses no em poden passar a mi! Els hi passen als demés... però no pas a mi! És com si fos un somni, com si no m'estigués succeint de veritat. Intento sense èxit assossegar-me perquè crec que d'un moment a l'altre m'hauré de despertar. Això no és pas real! em dic a mi mateix.

Una de les coses que em fan pensar així és la música del cotxe. A la radio, just abans del revolt, tocaven una cançó del Bruce Springsteen. Ara que just s'acaba, el locutor es posa a parlar alegrament sense cap consideració pel que m'ha passat. Per què no calla? El seu bon humor m'omple de ràbia. M'atabala. Ningú no pot tancar la maleïda radio?

I en qüestió de segons m'adono que tot s'acaba.
Tinc el cos abaltit. Repenjo el cap sobre l'airbag rebentat i tacat de sang. Tinc son. Els ulls se m'acluquen.

En una mena de desordre venen a mi tot un seguit d'imatges, seqüències de la meva infantesa que creia oblidades i que ara s'apinyen per sortir de cop. Veig la mare abraçant-me perquè un dia vaig caure amb la bicicleta i jo plorava en veure'm els genolls pelats. Veig a la Judit repenjada al meu pupitre de l'Institut, rient alegrement dels meus acudits. En poc temps, passen pel meu davant una munió de moments viscuts, com si estigués rebobinant un rodet de fotos abans de treure'l de la màquina per evitar que se'm veli amb la llum. Potser la memòria fa un darrer esforç per recopilar el més important, assegurant-se, abans de fer les maletes, que no es deixa res.

Començo a notar que el meu cos no pesa, és com si flotés. Tinc l'agradable sensació que sóc un globus lleuger que algú està subjectant, com si m'estiguessin tibant dels peus perquè no m'enlairi.

El dia assolellat dóna pas a la negror. Ja no veig a la Judit. Però no tinc por. En el fons d'aquest túnel hi veig una llum. Allargo la mà. La vull tocar. Però no puc arribar-hi. Faig l'intent de moure els braços com si volgués nedar cap allà. Però em subjecten. Necessito que em deslliguin, que deixin anar aquest globus que sóc per poder-hi arribar.

-Albert! Albert! Et necessito! -em diu plorant mentre em treu alguns dels vidres adherits en la cara-. No em deixis per favor! Albert, obre els ulls! -diu la Judit sacsejant-me per fer-me'ls obrir.

-Senyora, aparti's. Hem d'obrir la porta del cotxe -diu un dels bombers amarat de suor i amb una palanca de ferro a les mans.

No sé què m'espera allà, ni m'importa. L'únic que sé, penso mentre allargo els braços cap a la llum, és que vull anar-hi.

-El cor se li ha parat -xiuxiueja el bomber-. No hi ha res a fer... És mort.

Per fí han deixat de subjectar-me. Em sento lliure. Nedo maldestrament, com un astronauta que flota damunt la superfície lunar, fins a la claror que hi ha al final del túnel i que m'atrau amb una força irresistible. Ja hi arribo. No tinc por. Només una sensació d'alleugeriment, d'oblit, de començament i d'esperança. Desitjo arribar a la llum més que qualsevol altre cosa en aquest món. Ja hi sóc! Només un darrer esforç!



-Montse, respira fons... Va, un vegada més i ja el tenim. Quan jo t'ho digui torna a empènyer, d'acord? - diu el metge amb un somriure-.

-Ei..! Ja li veig el cap, Montse! Veig els cabells del nostre fill! -exclama el marit, emocionat-.

-Molt bé. Ho estàs fent molt bé Montse -diu el ginecòleg per encoratjar-la-. Empeny! Empeny ara! Que ja surt!




Gemma34.