Oh no! M'he enamorat!!!

Aquests ulls que tens, de color de mel, em miren i desmunten tot el meu món. Qualsevol argument que pugués tenir en contra d'estimar bojament algú, per petit que fos, queda anul•lat quan em traspassen aquests dos estels que duus penjats a ambdós cantons del nas... I aquest nas ha de ser molt feliç, vivint, com viu, rodejat de bellesa. Doncs a sota hi trobo sempre aquests llavis que quan s’obren m’alegren el dia, per fosc que hagi estat. Em dius coses intel•ligents, no ets una cap buit com tantes n’hi ha. I sempre tens llest un somriure... I quan estàs trista, t’animo de seguida perquè trobo a faltar el teu somriure, i de seguida tornes a estar alegre, i així em fas feliç a mi. Són aquests mateixos llavis els que em moro de ganes de besar, per segellar aquest sentiment que creix dins meu, per convertir-lo en quelcom tangible i exiliar-lo del platònic mon de les meres idees. Veig el ble de cabell fosc que duus coquetament sobre la cara i m’adono que donaria el que fos per ser un d’aquests cabells per poder-te tenir a prop i fer-te un petó sense que te n’adonessis, talment com un follet que et fes pessigolles darrere l’orella mentre dorms, i bufés dintre teu somnis agradables... Tot això m’agradaria ser, el protagonista dels teus somnis, així com tu ho ets dels meus... Cada dia em llevo pensant que quin sentit té la meva vida si no és fer-te feliç? Des d’aquell dia en aquella festa que no fuges del meu cap... Va ser amor a segona vista. Sí, sí, a segona, vaig haver de mirar dos cops per reconèixer aquell àngel que venia a dir-me hola... No em preguntis què va canviar aquell dia, no ho sé, potser alguna mena de Cupido avorrit va decidir canviar-me la vida i convertir-la en el panorama que és avui. I des d’aquell dia que vull ser quelcom més que aquest amic que sóc. I saps prou bé que m’hi vaig aventurar un cop, rebent com a resposta que valoraves massa la nostra amistat... Doncs amics serem, em vaig dir. I prou que he intentat treure’t del meu cap, del meu cor, i prou que sempre has tornat, tossuda, a ocupar aquest lloc dins meu que mai perdràs... I ara, avui, i ahir, i tots aquests últims dies, la meva follia de boig enamorat em diu que t’apropes a mi cada dia més, i que ho fas perquè vols. Digues, ho fas? O estic perdent el seny? Veig coses on no hi son? Perquè veig la brillantor dels meus ulls reflexada en els teus quan et miro i em mires i tots els versos del món es queden curts per descriure allò que estic sentint, podria escriure llibres i llibres sobre tu i no imitaria en absolut aquesta sensació d’amor devastador que m’omple quan et veig... Digues, sents el mateix? Necessito saber-ho, m’hi va la vida, o, almenys, una vida feliç... I si la resposta es no, seguiré sent el teu amic, i et seguiré estimant, i aprendré a fer-ho en silenci, i t’adoraré “mudo y de rodillas como a un dios ante su altar” (Becquer ho feia millor que jo, oi?)

Cris, t’estimo més que a la meva vida...