Ocells desorientats

Dorm l’empedrat del camí,
els pins i matolls respiren.
Mentre la follia de l’home
amb els ulls desorbitats,
ferotgement ensenya els ullals.

Ploren els ocells desorientats,
sobre el murmuri dels pins cansats.
L’home foll es pitjor que el dimoni.

Udola el llop, amb els queixals corcats.
S’esgarrifen els xais del corral.

Respira al vespre i descansa,
l’anima oberta;
dels verds camps de vinya.

Dormen les premses,
en l’oblit mes profund
dels bancals de sarments secs.

Infidel albada,
aguaita, el sol solitari,
amb l’alè d’un nou somni.

Quaranta hectàrees de gespa,
orgull de l’infeliç home.
Amb els seus divuit forats.

He plorat la foscor amarga
dels dèbils raig del sol,
que justet entren per la finestra alta.

Barrots de ferro, rovellats,
esgarrifança i èxtasis
sense pampes, ni rabassons.

Sempre ignorant
el valor real de tot
el que no es pot comprar.

Mentre dalt de la teulada
el lleuger penell gira.
Sempre a favor de vent.

Sempre.
A favor del vent.