Curós i servicial

Al meu amic Agustí
a files l’han cridat.
Està entre anhelós,
gelós i preocupat.
Per deixar sola a la Laia
que li té el cor robat.

Com sempre, en mi,
tota la confiança,
cegament, m’ha donat.
De la Laia tingui cura
mentre ell és al soldat.
És el que m’ha pregat.

Com amic considerat,
curós i servicial,
li he promès i jurat;
Procuraré que la noia,
no es trobi sola,
ni faci cap disbarat.

Al cinema l’he convidat,
amb la mà posada al cor,
un ull aclucat, a cau d’orella
sincerament li he comentat;
que sempre i ha tot hora,
em tindrà al seu costat.

Com a mostra d’agraïment
m’ha convida a sopar,
al seu càlid apartament.
M’ensenya les estances
sense perdre ni un moment,
i, per no desendreçar la cuina;
passem als postres directament.

La cambra és gran i acollent,
si respira una suau fragància,
adquireix circumstancialment,
especial solemnitat i importància.
Desapareix de cop la roba.
els dos, nus, com al naixement,

La Laia, amb cames obertes,
em mostra l’ermita preuada.
el pardal de cabota pelada, tot cortès,
busca trempat l’entrada.
Quin gust! Quin pessigolleig!
Tots dos fosos i una gran tremolada.

Sense trencar el jurament,
el preuat tresor, de l’ermita,
dia a dia custodio atentament;
per quan torni l’absent,
no se la trobi:
erma, buida i desolada.

Us puc assegurar
que aquest relat
que acabo de contar
te part de ficció
i part de realitat.

El que mai he oblidat:
son els càlids petons
d’uns llavis ardents.
La sobtada tendresa
d’uns pits prominents
i mugrons vigorosos.

Dos cors palpitant
sota tremoloses costelles.
Nus, rendits i extenuats.
La respiració fatigosa.
El panteix anhelós
dels altres llavis.