Observar, no!

L'altre dia anava passejant amb la Maria pel carrer i ens vam trobar una coneguda seva, no em vaig fixar en la fesomia de la seva cara, només en la veu. Com que per si sola denotava que aquella seria una conversa molt llarga em vaig proposar un joc: imaginar-me com seria físicament la noia i tu, sobtadament vaig veure que era tot el contrari del que havia creat a la meva ment... sóc estranya no? això no ho fa ningú...
El Joan em truca sovint per quedar i ja fa dies que li dic que no, pobre noi sembla preocupat i tot però ha d'entendre que no me l'estimo i sé que a mi em doldria molt això que li faig però d'aquí un temps ho entendrà, diuen que l'amor és cec però en el meu cas hi veu perfectament... i tan de bo me l'estimés però no puc, el miro a la cara i no el veig per mi! però, per altra banda, quan no el veig, com és ara, l'idealitzo, em creo una fantasia que em ronda tot el dia pel cap, m'imagino coses que val més no dir... i és llavors quan penso ostres potser no em faria cap mal quedar-hi, i hi quedo i el veig i penso eeeeeeeeeeccssss! què fas? No és per tu! El veig i no m'agrada i no me'l miro saps? I quan me'l miro em somriu i és pitjor perquè em fa llàstima... que en sóc de dolenta no? Sí és cert però no puc fer-hi més i no necessito veure'l més.

(Ep! no em miris amb aquesta cara, no m'observis amb tanta precisió que em veuràs defectes que no tinc, tindràs imatges meves d'un privilegi absolut i m'idealitzaràs. No em miris perquè és millor una fantasia que una realitat.)