Obrir els ulls i plorar

No fa gaires dies vaig veure la pel.lícula "Salvador", i després de veure-la em va entrar aquella mena de tristesa barrejada amb una ràbia extraordinària que em transporta a un món on sols tancant els ulls sóc capaç d'exterminar les injustícies d'aquest món. Vaig pensar en aquells temps foscos de dictadura, i vaig intentar entendre els temps igual, o més foscos, d'aquesta falsa democràcia que ens envolta. Vaig sortir de casa amb els ulls enllagrimats encara, fent de la meva ment una pel.lícula on hi apareixien els presoners de Birmània, els morts de Bagdad, els activistes de 6 anys de Rammallah, els morts de gana del Sudan, els torturats de Guantànamo, els militants d'un partit polític que només per pensar en euskera son engarjolats, els "meninos" de les favelas de Brasil o els encausats per cremar fotos d'un monarca. Era extrema la meva impotència davant un món que ens obliga a ser infeliços minut a minut. Vaig pensar en mi, també, i en la meva realitat, el meu dia a dia, la meva nostàlgia. La nostàlgia de les amigues de l'institut, del tarannà estiuenc de veure a aquells qui més estimo en cada minut.
Però de sobte, allà, enmig d'aquell supermercat on m'havia dirigit per comprar qualsevol bajanada que ens és necessària per viure, una persona, una imatge em va aturar en sec. A mi, a la meva fantasia, i a tot el que en aquells moments podia pensar.

A la caixa registradora pertinent, davant meu, hi havia un noi amb problemes de deformitat. Possiblement era una persona meravellosa, però físicament el seu aspecte era impactant.
Tenia el cap obert per la meitat, amb una cicatriu espectacular que deixava anar a la vista alguna mena de problema cerebral. Tenia tres dits a cada mà, un ull més amunt que l'altre, una veu confusa i distorsionada, i una gepa que l'obligava a caminar gairebé tocant a terra. Com la immensa majoria de persones que m'envoltaven al supermercat, no vaig poder evitar mirar aquell geperut i preguntar-me com es devia sentir una persona quan és observada minut rere minut per la resta de la societat.
La velocitat i l'afany amb que aglutinava la compra dins les bosses em van quedar marcats, i més quan d'entre les mans li va caure una barra de pasta de dents que jo vaig recollir i entregar-li. Em va mirar als ulls, i amb un rostre d'agraïment inexpressable em va donar les gràcies.

Vaig sortir del supermercat amb aquella mirada clavada als ulls, no me la podia treure del cap. Vaig asseure'm a un banc i vaig preguntar-me si existia la felicitat, o si més no, perquè la posava en dubte. Vaig mirar-me reflectit en un vidre i vaig sentir-me un privilegiat d'aquesta vida que tants cops he qüestionat. Vaig adonar-me que de ben poc serveix irritar-se dia rere dia amb les decisions de 8 mandataris encorbatats o que de ben poc serveix protestar al carrer si després les veus es converteixen en silenci i les bombes exploten igualment.
Vaig entendre que hi ha persones, aquí, al nostre costat, que sense triar-ho son protagonistes d'un martiri constant per part de la societat; d'un judici diari pel seu aspecte físic o la seva manera de fer i desfer les coses, d'una solitud gairebé obligada per aquells que, per sort o per desgràcia, disposem de salut, sostre, o amistat.
I mentrestant, mentre imposem objectius utòpics a les nostres vides per tal de fer-les més vistoses, només tenim temps per arrencar les fulles d'un trèbol i preguntar-nos si vivim en felicitat mentre al costat de casa hi ha persones que amb ben poca cosa donarien per satisfet el seu despertar diari.