Obre els ulls

Un relat de: ximxim

La Sara ha obert els ulls, verds, grans, preciosos, i de cua d'ull ha mirat l'Anton, que dorm al seu costat. Tomba una mica el cap sobre el coixí i escolta pensativa el so que ell, en un son plàcid, produeix tot respirant. El seu cabell de palla cau lliure sobre la coixinera. A sota, el seu front bru, ters, d'una pell més vella del que aparenta, sembla que les cremes cares han servit d'alguna cosa. Les celles gruixudes, també rosses, contrasten agradablement amb el color morè de la cara. Els ulls tancats, les narius relaxades, els llavis rosats entreoberts, mig dibuixant un somriure i deixant veure la punteta d'aquelles dents blanquíssimes i perfectes.

És maquíssim. Ella ho va veure, com totes les altres dones, amb només passar la mirada per sobre d'aquell individu de bona planta i roba cara. Ella, com les altres, va girar el cap i el va contemplar fins que va girar la cantonada i va desaparèixer del seu camp de visió. Però no havia estat per sempre, s'havien retrobat i havien començat a xerrar, i va resultar ser tan agradable en la conversa com ho era físicament. I quan les converses s'intensificaren, i les trobades es feren més assídues, tothom va dir que feien tan bona parella. Ell, alt i fort, ben vestit i ben afaitat, el seu cabell ros sempre perfecte; ella, un pam més baixa, primeta, de rínxols castanys i pell clara, vestida amb faldilletes curtes i bruses de moda. Ella també era maquíssima.

La Sara foragita aquests pensaments que temps enrere l'haurien fet plorar. Ara ja no li queden llàgrimes. S'aixeca sigilosament, i se'n va de puntetes al lavabo. Es mira al mirall: els rínxols perfectes d'èpoques passades són un manyoc de cabells encrespats i bruts. La seva pell, blanca i suau, ara és solcada per petits talls vermells, esgarrapades que no recorda exactament com li va fer. I aquell ull de vellut que la nit abans era només una ombra violeta, ara és fosc com la nit i no el pot obrir.

Té la roba sobre la tassa del vàter. Ell li va deixar preparada havent sopat, com sempre, perquè ella mai ha tingut gust per vestir-se com una dona decent. Li agradaria posar-se el seu vestit violeta, curt i escotat, que mai va estrenar. Però no té temps i es posa aquells pantalons de ralles, i la jaqueta de conjunt sobre una samarreta de coll alt. No és pinta, ja no cal.

Travessa el passadís lentament, per no fer soroll i perquè fa temps que va adoptar aquest posat espantadís. Davant del dormitori gairebé s'atura, i llença una llàmbregada al llit on dorm l'Anton, abans de continuar, ara més de pressa, fins la porta d'entrada. Surt, la tanca a la seva esquena i fa dues voltes de clau que li donaran una mica de temps en cas que ell es desperti més d'hora que de costum. Puja a l'ascensor i baixa.

Cinc passes la separen ja de la porta d'entrada. Les fa sense vacil·lar, tampoc s'entusiasma, ni somriu, ni tan sols es sent reconfortada. Però sap que actua correctament. I ara ha travessat el llindar, per primer cop en molt temps sense el carro de la compra. La Sara ha obert els ulls, verds, grans, preciosos, i mira endavant. I comença a caminar fins a desaparèixer carrer avall.

Comentaris

  • Molt bé![Ofensiu]

    Llegir el teu relat m'ha fet posar els pèls de punta. Per a mi, amb això n'hi ha prou per dir que és molt bo, que m'ha agradat. Et felicito, ximxim.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: