Nyarlathotep

L'Oriol es va llicenciar fa tres anys en psicologia. Després del primer any d'adaptació al mercat laboral dels llicenciats (es a dir, després de la seva caiguda al buit) va tenir la immensa sort de conèixer, per vies inversemblants, el director d'un sanatori mental de recent creació que cercava professionals joves i disposats a implicar-se en el nou projecte. El currículum de l'Oriol era impecable i, d'altra banda, va realitzar una tesis sobre malalties mentals poc conegudes. De fet, va ser aquesta última dada la que va determinar la seva elecció d'entre els altres candidats, igualment preparats (un d'ells als EEUU). Recordava l'estrany èmfasis que va posar el director, des de la seva gran taula a la seva ostentosa oficina, per els trastorns de "poca transcendència social".

El seu treball va començar de forma intensa amb una pacient redirigida de la sanitat pública, diagnosticada amb trastorn bipolar i depressió, era una pacient de risc. No obstant, inexplicablement, a la setmana va rebre la informació de que el director del sanatori havia ordenat el canvi de pacient a tractar. Es va enutjar per això però va obligar-se a creure que eren les conseqüències de la falta d'experiència del director i la recent inauguració del centre. Se'n recorda del dia que va conèixer a l'Èric...I tant! Com oblidar-ho?... Ell es trobava a un dels bancs del gran i frondós jardí del centre, ja que va ser disposat que l'hauria de rebre en aquell ambient i no al seu despatx. L'Èric venia de la ma de dos dels infermers, era un noi alt d'uns vint i pocs anys, cabell llarg i negre, ulls negres i profunds, d' aparença afable, va ser dirigit fins al costat de l'Oriol i es va asseure. "Hola Èric, hem dic Oriol i vull passar una estona a la fresca aquí amb tu...". No va rebre resposta. No va rebre cap resposta mai. Excepte aquella es clar... El fet es que l'Èric era la raó per la que va ser contractat. Era fill de família poderosa i rica i per tant el director s'havia compromès a cercar als millors professionals (el plural denota que, en cas de que el seu treball fos insatisfactori seria substituït per el seu amic dels EEUU). Es fa extremadament difícil dur a terme el treball de psicòleg si no es rep resposta del pacient que pugui ser interpretada d'alguna forma. Evidentment la no-resposta pot traduir-se per mutisme, Asperger...però en aquest cas hi va haver-hi una resposta. Única, brutal, corprenedora, còsmicament esfereïdora ja que aquelles paraules feien tremolar els ciments del món...

La resposta o revelació va ser rebuda pocs dies després de conèixer a l'Èric. Després de les infructuoses sessions al jardí, es va decidir passar al despatx. Allà va tractar de donar estímuls que provoquessin en ell qualsevol tipus de reacció. En una d'aquestes consultes, l'Oriol va sortir del despatx per atendre una trucada personal, sense por de cap perill per part de l'Èric. Era tard i al centre només quedaven els pacients residents, dos infermers i personal de seguretat composat per dos homes que passaven el temps fumant i escoltant la radio. L'Oriol observava des d'una de les finestres del passadís que donava al seu despatx la tancada foscor que cobria el món m'entre parlava. Va sentir un soroll des del seu despatx. Com un objecte xocant contra el terra. Tot dient que trucaria mes tard va apagar el mòbil, se'l guardar a la butxaca del pantaló i va córrer... El soroll l'havia emes la cadira on l'Èric estava assegut moments abans. Havia caigut ja que l'Èric s'havia aixecat bruscament, es trobava enmig del recinte i observava la finestra que es trobava darrera de la cadira de l'Oriol, escrutava la foscor. "Èric? Et passa res?". La seva expressió havia canviat, d'aquella afabilitat quan el conegué a una terrible màscara de terror absolut, els ulls fixes en la foscor del carrer, cercant quelcom. L'Oriol es va situar al seu davant, tallant la direcció de la seva mirada. "Que veus res allà? Hi ha algú allà fora?". Els ulls de l'Èric es creuaren amb els seus i aquell va prorrompre en aquest discurs maníac i terrible, tot senyalant a l'Oriol amb el dit:

"Ells vindran de la foscor dels temps!. Romanen ressentits ja que nosaltres, insignificants insectes putrefactes, adoradors de fetitxes, hem traït la seva divinitat creient en falsos deus... Seran els portadors de l'horror infinit que ens mereixem, sofrirem turments inimaginables, molt mes enllà dels nostres simples conceptes d'Infern i dolor. La seva es una foscor terrible, antítesis de tota existència, i ens abraçara a tots amb els seus esfereïdors i inacabables braços. Ell arribarà primer, JA es aquí, es la veu dels Primigenis, Nyarlathotep."

Un cop dit això l'Èric va pujar a la taula del despatx i va saltar cap a la finestra, trencant aquesta i essent engolit entre un mar de cristalls per la foscor de la nit. La policia no va trobar cap cadàver, l'Oriol ha deixat la seva professió.