Novembre

Em vaig despertar d'una revolada. Havia estat somniant que sobrevolava un bosc de faigs, fent zigazagues entre els arbres. Feia vent i les meves ales no exhalaven cap mena de soroll com si fos un tel de lletsó recorrent l'extens herbei d'una vall immensa circumval·lada per altes muntanyes nevades. De fet aquesta havia estat la següent imatge que em derivà a mi mateix observant un estany des d'una finestra, en plena nit. Els ulls se m'obriren just quan un mussol amb els seus ulls grocs i brillants s'acostava volant directament cap a mi. En Carles m'estava sacsejant.

- Tu, m'estic adormint. Parla'm, distreu-me o la liarem. No et puc demanar que condueixis, així que almenys fes alguna cosa de profit.- digué en Carles tot gratant-se la barbeta, un gest ben propi d'ell.

Jo no tenia el carnet.

- I perquè no et pares un moment?
- No tenim temps, ja ho saps.

En aquells instants estàvem recorrent la carretera de l'eix transversal passat el coll de revell. Era una zona que fins a la construcció de la carretera havia romàs pràcticament deserta de segles ençà. Eren tot muntanyes i valls profundes i els boscos ho cobrien tot. Un mantell de colors ocres, verds i vermells esclatants recobria els paratges fins allà on allargava la vista i amb el Sol baix, just abans de pondre's rera la mola gegant de les Agudes, a la nostra dreta, lluïen com joiells.
Vaig posar la ràdio. El resum de les notícies de Catalunya informació parlava d'un accident un quilòmetre abans d'arribar a Sant Hilari. Un cotxe amb matrícula holandesa havia envaït el carril contrari envestint un monovolum, però per sort miraculosament no hi havia hagut víctimes. En Carles s'agità inquiet, i de sobte començà a reduïr la velocitat fins que acabà aturant el vehicle a una de les vores del carril. Me'l vaig mirar, estava blanc.

- Estàs bé?
- No.
- Marejat?
- Si, i cansadíssim.
- Doncs que els donguin pel sac, si han d'esperar, que esperin. Dorm, Carles, el que et faci falta. Jo ja trucaré.
- Gràcies.
- De res.

En Carles reclinà el seient i es posà a dormir amb el cap lleugerament inclinat vers el meu costat. Jo vaig sortir del cotxe, vaig posar els triangles i vaig prendre el mòbil. No tenia cobertura. El que volia dir que el mòbil del meu company tampoc. Quasi instintivament em vaig posar a caminar carretera avall a la recerca de línia i de tant en tant em girava per d'alguna manera assegurar-me que el cotxe encara estava allí. Vaig començar a fer un revolt vorejant un turó, el Sol desaparegué rera la muntanya i el fred s'intensificà de sobte. Una brisa gelada em traspassà l'espinada i amb vaig cordar la cremallera de la jaqueta fins dalt. Ja devia estar un quilòmetre lluny del cotxe, que ja no veia, però encara no tenia línia i per més que demanava als escassos conductors i conductores que passaven que paressin, ningú em feia cas. De sobte em vaig sentir molt sol, petítissim enmig d'aquells paratges desolats i immensos i em va agafar por, però de seguida vaig sacsejar el cap per esbandir-me aquella sensació i vaig continuar la ruta. Un altre revolt, després una recta d'uns dos quilòmetres. La llum s'estava esmorteïnt, però podia encara veure amb claredat el final d'aquesta. Un punt negre restava al mateix costat que jo, lluny, com un punt de fuga. Jo seguia sense cobertura i em vaig aturar, com si amb aquesta acció cregués que així n'aconseguiria ni que fos un xic. Vaig mirar la pantalla esperant veure pujar les ratlles que m'indicaven el si. Res de res. Vaig tornar a aixecar la vista. El punt estava ja més a prop. Era una forma allargada i en podia percebre un ínfim moviment. Algú s'estava acostant en la meva direcció? Ostres, podia ser la meva salvació! I de seguida vaig incrementar el pas de tal manera que quasi vaig acabar corrent. La figura ja estava ostensiblement a prop i la vaig poder distingir millor. Anava abillada amb una gavardina negra, portava una bufanda i un barret d'ala molt ampla i de tant en tant girava l'esguard devers la vall que quedava sota nostre observant-la uns quants segons. Vaig alentir el pas. Trenta metres. Vint metres. No li distingia el rostre, perquè caminava lleugerament encorvat, però tot i així el vaig cridar, sense obtenir cap resposta. Deu metres. En aquell moment es va treure el barret i vaig poder veure-li mig rostre coronat per uns ulls que em miraven fixament. Cinc metres, es començà a treure la bufanda, però no semblava que tingués intenció de dir-me res fins que em creuà i descobrí la seva cara. A l'acte vaig tenir la sensació que coneixia aquell rostre, n'estava convençut, però era vell, arrugat pel pas del temps, seriós. S'acostà a mi molt a poc a poc mentre el cor em bategava eixordador i llavors es gratà la barbeta.
Em vaig quedar glaçat.
Era en Carles.
Em mirà amb un esguard tristíssim i em digué:

- Perquè m'has abandonat?