Notes ozoniques

Escric en les meves pàgines multicolors, per a omplir de moments d'ànsia, la veritat amagada, aquella que mai no ha de sortir a la llum, sota cap concepte. Pàgines que tot i buides, ja adquireixen les formes de la complicitat i de la nostàlgia. Són els gestos de la mandra i del desig de no compartir res més enllà del silenci, "el seu gran silenci multicolor", com els agrada a ells nomenar-los. Desespero en mi, en tu i en qualsevol forma de les mil formes que adquireixen els vespres per dir-nos que estem sols. Profundament sols, fins i tot en aquest moment d'aguda tristesa. Res ens queda per dir-nos, sino explicar que se'ns menja una teranyina invisible que, a mes, raona per nosaltres quan ens sentim extranyament desamparats i a l'hora molt forts, poc abans del gran descens, poc abans del gran buit que a vegades s'adorm en les nostres mans.

T'extrany, t'extrany tant, que ni tant sols tinc ganes de sentir la meva pròpia soletat. Et descriuria como un ser massa metàl·lic, devant les meves experiències oxidants. Pero només et reconec una ínfima part del teu inmens valor. Pres com estic de la necessitat de comparar els meus apoemats instants amb tu i de desesperar per les teves paraules, tot perforant la tarda.

Quin silenci més dens el que queda en l'aire, quan tu estàs massa lluny, molt més lluny de la teva llunyania habitual!. Quan ningú batega les ales, com les bategues tu, amb l'ingenu interes d'obtenir mantega de l'aire, desfibrant els paisatges amb murs impossibles, bellament descrits en el teu fang, o en els rius insalvables que perduren més enllà dels nostres desitjos conscients. Només tinc per oferir-te la meva por, el meu silenci vell amuntegat, a la fi l'avantsala del meu jo profund, on de mica en mica tu has anat apropan-te, perdona que no m'aixequi per rebre't, pero mai no rebo visites en aquest espai íntim de la llar. Hauràs de perdonar la meva brusquetat.

El privilegi del teu somni, apadrinant moments, no és potser encara prou per oblidar-te.