Només vull dormir

Un relat de: Estel d'argent

Passejo distreta pel carrer i només penso en dormir. M'assec davant el televisor i, avorrida de tot i de tots, només penso en dormir. Arribar a casa i ajeure'm al sofà, al llit, en qualsevol racó, i tancar els ulls per perdre'm en les profunditats de la deessa de l'Oblit, filla del temible Nix, i viatjar fins a l'illa de Calipso. Allà m'hi quedaré una eternitat si fa falta, em deixaré embriagar per la bellesa dels seus prats, dels seus boscos frondosos i atapeïts, de les seves flors silvestres de colors purs i divins. Em perdré dins l'immortalitat del son fins que tu, ell, qui sigui, faci alguna cosa. Fins que una vida passi del res al tot.
Si un dia qualsevol no em trobeu, busqueu-me prop de Calipso, en l'indret on mai passa res i no existeix el temps ni l'espai, allà on cada dia és idèntic al darrer. Busqueu-me lliscant nua entre les onades d'un mar sense nom mentre el sol em besa el clatell; busqueu-me en les entranyes d'una gruta solitària amb un llibre entre les mans; busqueu-me en el paradís de l'oblit. El país de Ningú. El país de la no-excepcionalitat.
Només vull dormir i claudicar davant els designis divins. Només vull viatjar fins a Calipso; viatjar fins la boirina del somni més feixuc o potser fins la lleugeresa de la fantasia d'una pell jove, ferma i blanca abraçada a la meva. Sí, allà on tot ha perdut la seva identitat. Tan lluny, prou lluny que el record és inabastable i malviu en el meu Hades; tan soterrat en les profunditats de la Terra que no fa mal perquè no es veu: és indiscernible, impenetrable; escenari en el qual els sentiments són intrusos rebuts amb hostilitat: la ràbia, la por, la gelosia, l'alegria, la valentia, l'amistat, la passió. Res de tot això hi existeix a la meva illa desitjada; d'on pertanyo i allà on vaig. He rebutjat els sentiments, els he abandonat al més obscur del Tàrtar. De tant en tant, xisclen per tornar a la Terra i penetrar-me de nou. Sovint els sento esbufegar, tremolar i colpejar-me dins el ventre. Però jo només faig que aclucar els ulls i prémer amb força les parpelles.
Passaran els anys i Calipso serà la meva llar fins que tu, ell, qui sigui, m'ajudi a retrobar el camí fins a Ítaca. Fins que senti una pell damunt una altra pell, una mà acariciant una altra mà, una paraula amable sorgida de la veritat i unes mentides que no enterboleixin les paraules i les converteixin en soroll. A la meva illa fins que dir t'estimo, t'enyoro, o et vull, s'incloguin en frases que recorrin juganeres tot el cos com jo sento el son filtrar-se en el meu fins a exhaurir-ne les forces. Només fins que les paraules perdin la subhasta a la vulgaritat creixent. Tu, ell, qui sigui.
Potser un dia seré la dona del Retorn, com n'era Ulisses l'home. Mentrestant, busqueu-me prop de Calipso. Mentrestant, només vull dormir. I no proveu de despertar-me perquè jo ja no seré jo, sinó un espectre amb nom de Ningú.
Tu, ell, qui sigui.

Comentaris

  • Preciós, ho has brodat.[Ofensiu]
    Jofre | 18-07-2005 | Valoració: 10

    Estel (N),

    Elaboradíssim fins a la immortalitat.

    No tinc paraules prou belles que facin justícia a l'obra que has teixit.

    Només puc dir-te GRÀCIES, de tot cor.

    Una abraçada.

    Et seré fidel.

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61526 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p