Noia de què fuges?

Un relat de: Lady_shalott

Noia de què fuges?
què no trobes?

Et desfàs rere el vidre d'aquella finestra bruta per què la mort no et busca, i en canvi saps que jau al seu costat com si d'agradable companyia li deguessin plaer. En un cau estrany t'has refugiat, una presó de fang empesa suau pels llavis.

Però de què, de què fuges?- pregunta plàcid i tendre

Aprenc a fer-te un esbós, una aquarel·la, aprenc a estimar vermells i la traça pia de la llum, jo mateixa m'he tancat en un bram inconegut, excessiva amarada al plenuni em distrec amb un de tu. El cel deshabitat, llarga nit i passejades, bicicletes i color olor de cirera a l'estiu.

Els peixos ja no neden a l'estany, i un crim atempta la solitud de sa mirada, l'acaba d'escometre. Els anys cansats donen voltes i voltes a la cadira, l'instant descompost amb un plor, un sospir d'ofegats nocturns.

Fa ara més de tres anys i ja tornes a fugir... Em desentenc de tot i nua m'hi banyo, dins l'estany d'aigua negra, vellutada de peixos morts. Però no pateixis, no preguntis, molt aviat em trobaré nedant amb tu.
Com sempre teu costat, pare.

Comentaris

  • preciós lady![Ofensiu]
    teresa serramià i samsó | 27-09-2006 | Valoració: 10

    un plaer llegir-te! una meravella...

    tens una riquesa excepcional d'imatges i matisos i entrellaçats de paraules i frases que fa esgarrifar...de bo!

    deus tenir llibres premiats, de poemes tal vegada...

    Gràcies pel teu comentari afectuós!
    rep un petó molt dolç d'aquest fervorosa admiradora teva.

    Endavant...!!

  • Foster...[Ofensiu]
    Lady_shalott | 26-09-2006

    Primer de tot dir-te que m'encanten els comentaris llargs, llargs... adoro les respostes d'aquest tipus!!
    Veig que has sabut trobar-me totes les errades, i ara que ho torno a llegir m'adono que son ben evidents.

    Tens raó, és una mica confús, el que passa és que no m'acabava de decidir a qui em dirigia i amb quina persona ho feia... si em dirigia a mi mateixa, a la noia que fugia que evidentment també era jo, al meu pare en alguns moments... res, que reconec que l'hauria hagut de rellegir algunes vegades més i no publicar-lo tan impulsivament.

    Respecte a les parts inacabades, tinc la dèria de deixar sempre les frases així, si per mi fos substituiria tots el punts per suspensius... parlant també ho faig i sempre poso a la gent nerviosa, és que m'agrada llençar les paraules a l'aire. suposo que és massa exagerat i que per això mai ningú m'acaba d'entendre.

    Respecte a la frase: "Els peixos ja no neden a l'estany, i un crim atempta la solitud de sa mirada, l'acaba d'escometre."

    Em refereixo a que el crim acaba d'escometre la solitud de la seva mirada, suposo que hi ha algun error que no he sabut veure, creus que aquesta última part de la frase sobrava?
    El crim l'acaba d'envestir, aprofitant-se d'aquest esguard buit i pobre l'agredeix.

    "Els anys cansats donen voltes i voltes a la cadira"
    Ha passat ja tan de temps a la cadira, que la única cosa que segueix amb ell, que continua amb el pas feixuc del temps son aquest anys. Aquest anys i el plor que no acaba de sorgir, que tot i ser el que compon la seva figura, queda soterrat sota els sospirs...

    "Empesa suau pels llavis", em referia a la parla sí, a un mutisme que queda atrapat en una presó d'un material al principi flexible, tou, però que ara ja de ceràmica dura, es requereix una força que el supera, necessita fer una pressió, però ara és massa dèbil i els gestos son substituïts pels sospirs.

    "Com sempre teu costat, pare." (deus voler dir AL teu costat, pare...no?)
    Aixx, sí, sí, volia dir al teu costat, ja t'ho dic, m'hi hauria de fixar més...

    "Feliç enyor?" Pot ser sí, però de moment no hi ha enyor, per què està massa present en mi com per arribar a enyorar-lo, no sé si m'entens. Sí que hi ha un enyor, però és diferent, és un enyor que ara se'm ha destruït inevitablement, un enyor que de moment, no puc recompondre.

    Un altre cop t'agraeixo el comentari, mil gràcies...

    besets
    Mar

  • Ostres...[Ofensiu]
    foster | 26-09-2006

    Mira, l'he rellegit dues vegades...és un poema en prosa, mai millor dit, amb versos entretallats i fins i tot diria problemes sintagmàtics i una certa confusió entre els Jos i els tus i l'Ell. Però m'ha interessat, fins i tot aquelles parts que semblen inacabades o, simplement amb alguna errada gramatical:

    "amarada al plenuni em distrec amb un de tu"
    "Els peixos ja no neden a l'estany, i un crim atempta la solitud de sa mirada, l'acaba d'escometre. Els anys cansats donen voltes i voltes a la cadira, l'instant descompost amb un plor, un sospir d'ofegats nocturns."
    Els peixos ja no neden, i "un crim atempta la solitud de la seva mirada"...d'acord, però ara...aquest "l'acaba d'escometre"...es refereix a que el crim acaba d'escometre la seva mirada, la dels peixos?? [véns a dir que són ja dins l'agonia, que la comparteixen, l'exemplifiquen...?és això?]
    També molt bona la imatge del temps sense ELL, gens òbvia però suggerint molt. Altre cop no acabo de pillar el sentit últim lligat i respecte de la construcció metàfòrica que empres: "Els anys cansats donen voltes i voltes a la cadira, l'instant descompost amb un plor, un sospir d'ofegats nocturns", però el to de dolorosa melangia, de morbosa pena està molt aconseguit.

    M'encanta la frase "En un cau estrany t'has refugiat, una presó de fang empesa suau pels llavis." I interpeto la "presó de fang" com una metàfora de l'ésser en la seva essència, fet de fang...ehem...però "empesa suau pels llavis"...m'agrada, i voldria saber si et refereixes també a l'essència de l'ésser ja format, a la parla, als mots a l'expressió...aix...quin galimaties!
    I bona la frase anterior en el mateix sentit, potser més tintat el sentiment del dolor, de la pèrdua, crec: "jo mateixa m'he tancat en un bram inconegut"
    I també m'agrada..."color olor de cirera a l'estiu"...mmmm
    I el final:
    "Com sempre teu costat, pare." (deus voler dir AL teu costat, pare...no?)

    En fi, el to, les imatges i el conjunt tenen un encant especial, però crec que es podria polir (quasi sense tocar-lo) per fer-lo més intel.ligible per a nosaltres, lectors.
    I, potser, algun toc d'esperança, de feliç enyor? O és massa recent? (el meu pare va morir als 57, quan jo en tenia 17, i fa molt anys que el recordo i el tinc al meu costat en un feliç enyor i esperança de pròxim retrobament)

    Perdona'm per la tirallonga en què s'ha convertit el comentari...
    Una abraçada i felicitats!

    foster

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lady_shalott

Lady_shalott

73 Relats

315 Comentaris

85358 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Camille Claudel (1864-1943)
___________________________

M'he decidit per fi, a tornar a escriure quelcom a la biografia...

a veure, què dir... doncs... que durant els anys he anat adquirint diverses passions, i n'hi ha algunes que sempre van amb mi, son com una mena de desmesura, estranyes i íntimes, com les flors, o l'escriptura. D'altres però, venen i marxen amb un cert desencant, desfilen amb més o menys intensitat, com la música.

llibres que ara mateix recomanaria:
L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles i
La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal.

Novembre 2007

Aquí teniu una adaptació del poema de Tennyson per Loreena McKennitt, una cantant de música celta que m'encanta.


... : The lady of Shalott



qualsevol cosa, poetamuerto_s@hotmail.com
------------------------------

Heard a carol, mournful, holy,
Chanted loudly, chanted lowly,
Till her blood was frozen slowly,
And her eyes were darkened wholly,
Turn'd to tower'd Camelot.
For ere she reach'd upon the tide
The first house by the water-side,
Singing in her song she died,
The Lady of Shalott.

Under tower and balcony,
By garden-wall and gallery,
A gleaming shape she floated by,
Dead-pale between the houses high,
Silent into Camelot.
And out upon the wharfs they came,
Knight and Burgher, Lord and Dame,
And round the prow they read her name,
The Lady of Shalott.


(fragment del poema)
Alfred Tennyson