No voldria resultar...

No voldria resultar, si més no, prepotent a l'hora de narrar perquè sí un dia de la meua vida. Ho faig simplement per distreure'm, sense cap voluntat concreta, amb -diguem-ne- el propòsit de fer passar una mala estona a qui puga sofrir aquestes pàgines i (tant se val que no siga un addicte a aquest tipus d'entreteniments tan comuns en la societat) escriure un petit diari d'un dia. La idea que m'ha portat a començar a escriure no és pas que avui estiga sent una jornada especialment activa ni excessivament afalagadora. El cas és que el meu cap arrauxat ha decidit que a partit d'avui les paraules guarden en una fulla de Word els meus pensaments i sentiments, sempre relacionant-los amb tot el seguit d'accions i actes que haja pogut cometre en cada un dels dies que vindran a partir d'ara. Solc ser un escriptor que avorreixo al personal, encara que no em considere lacònic ni (és prou evident) curt de mires; amb permís de vanaglòria. Al món uns ens dediquem a escriure diaris i altres prefereixen les novel·les; nosaltres no hi farem res en la literatura, els novel·listes encara que poden somiar.
Avui, o hui (com es diu a la meua terra), ha sigut un d'aquests dies que, encara dins de lo quotidià em resulta considerablement entretingut i, salvant les distàncies amb les notícies de després de les notícies als telediaris, digne de ser contat. Tot ha començat amb això: notícies. La ràdio s'ha engegat com de costum (mala costum humana) a les sis i mitja de la matinada; i dic matinada, que jo sóc dels que pensa que el matí de debò comença després de quan despertes. Així que m'he llevat he fet callar el locutor que narrava feliçment com ahir va perdre el Barça (hi ha madridistes baix les pedres, el que no sabia jo és que els posaren a presentar els butlletins d'esports), car no volia decebre'm més encara en saber que, demés d'anar al treball ahir va perdre el meu equip: com n'és de fotut el dia després de la derrota del teu equip de futbol. Semla que tots te miren i malparlen. Jo, si fos Déu, els enviaria a la merda; ara tan sols puc somiar que algun dia conspiraré contra ell i podré governar l'univers. Però no li digueu res, que és un secret.
Després de prendre el maleït got de llet que ma mare em va imposar des de la infantesa i de menjar una magdalena que ha ballat amb la llengua durant dos minuts fins que l'he pogut ingerir, m'he posat la granota blava característica de la meua empresa de construcció. És una granota que li va a tothom petita i que per més talla que demanes, seguirà resultant petita per al teu cos. A darrere hi posa "Construcciones Segarra S.A". Encara no he esbrinat per què el cap va posar el nom en castellà si no l'entendria encara que una manifestació de "pronombres débiles", "conjunciones" i demés, es presentara davant de sa casa i no l'abandonés fins que, combinant-los, conseguís escriure una "copla a la muerte de su padre". Si, és una comparació o com quelcom li vulga dir un tant llarga, però és el que pense, i com que aquest és el meu diari personal tant se li'n fa a qualsevol altre el que jo vulga o no anotar (si més no esbossar).
M'he mirat a l'espill alhora que prenia en una mà la bossa amb els papers que havia de portar a les oficines després de comprovar que tot marxava correctament a l'obra. Això de mirar-me per un instant a l'espill abans de sortir de casa és una cosa que faig sempre, i encara no ho he comprés del tot. És una acte instintiu que potser tracta de fer-me veure el meu aspecte abans de sortir al carrer, com si fos alguna cosa important. Tranquil·lament i pausada he anat fins a la porta del meu pis i he saludat el pany, que ha gaudit uns segons del contacte de la meua mà en fer-lo girar per obrir el tros de fusta que em separava de l'exterior (sí, aquest tros de porta porta el significat de porta. És que no volia resultar repetitiu i volia demostrar que sé escriure sense repetir paraules reiteradament en els meus escrits). A fora no hi havia ningú, com de costum, el passadís fins l'ascensor estava buit, només decorat per les plantes que va posar la veïna del davant i un espill que queda a la paret de la dreta de casa meua. Així que he arribat a el "des-censor" (en aquest cas) he premut el botonet amb la fletxa per avall, per indicar-li a l'aparell -o a el mico que el controla des del subsòl de forma il·legal- que volia baixar. Allí, a l'ascensor he patit l'escena de quasi tots els dies, eixa en la que em trobe amb la Clàudia i tots dos estem mirant al front, esperant que el viatge s'allargue un poc més per tenir una excusa per parlar. És una escena patètica, car tots dos sabem que l'altre vol començar una relació, diguem-ne, sentimental, ja que els dos vivim sols en sengles pisos que podríem (en cas de viure junts) pagar de forma més folgada. No és que que la vulga només per poder pagar el pis, però... En quant eh entrat ens hem saludat:
-Bon dia Ernest.
-Hola Clàudia.
El silenci colpia les parets i es feia palès sense poder remeiar-ho. Tots dos, com estaquirots, com dos babaus innocents, dues mirades perdudes i dues boques callades que no sabien com començar a parlar: callàvem i deixàvem passar aquells vint segons junts i sols a l'ascensor, sense dir el que pensàvem. A la fi, m'he atrevit, i en un acte de valentia irreflexiu i temerari:
-Fa bon temps avui, eh?
-Sí...
I hem arribat al destí, com dos borinots, sols a l'entrar i sols a l'eixir. Sé una paraula que defineix perfectament la situació: patètica; encara que, si no ens oblidem de que jo portava la granota blava i de que ella s'ha colpejat fortament amb el meu maletí, hi ha un adjectiu més adient: depriment. Sóc un humà poc sociable, ho reconec, i sé que en el cas que visquera en una tribu a la selva acabaria sent menjat pels companys per fer-me callar. No intentaria mai fer-li mal a ningú, però a la gent això no li importa, o és que dir les veritats resulta ofensiu per a moltes persones, que guarden rancúnia només per dir-los que semblen estúpids o per la sincera i innocent afirmació de "ui, t'has engreixat un pèl, tat, Anna?". Si dius això a una dona obstinada, o diguem-ne, intolerant respecte a les seues opinions d'ella mateixa, es podria parlar d'haver firmat una acta de defunció: Jo, Ernest Capdevila, decideixo acabar amb la meua vida social de forma voluntària encara que no pretenia insultar la molt honorable senyora. Com dia el filòsof aquest d'anar per casa: Sempre et diré la veritat, encara que siga mentira.
Ara que ja se'm coneix com a persona intel·lectual em definiré com a persona animal. M'agradaria no mentir en aquesta descripció, que per altra banda em sembla innecessària puix és aquest el meu diari i ningú més l'ha de llegir. Diré que sóc més bé baixet per a com m'agradaria ser per poder acomplir el meu somni de ser model de passarel·la, i és que em considere un xic templat, de cos atlètic i fibradet: sense modèstia, que les veritats es diuen per a lo bo i per a lo roïn. Sense fixar-se un molt en mi endevinarà una mirada conquistadora, que l'àvia va definir com a matamosques, i és que la meua mirada és encisadora i deliciosa, els meus ulls perfectes dibuixen les pupil·les sota un contorn ben claret i el marró òptim de l'iris és digne de ser estudiat car mai n'he vist un com aquest. Tinc un nasset rodonet i proporcionat, que compleix folgadament la seua funció de part més avançada de la meua faç. La boca dota de singular sensualitat el meu semblant, que augmenta en encant cada volta que un somrís dibuixa amb sentiment les faccions esplèndides. No em considere poeta, però sé que si escrigués una poesia per tal de buscar la bellesa m'escriuria a mi. Oh! Desgràcia! He oblidat fer menció dels meus cabells: la meua cabellera llarga i ondulada. Els meus pèls, que serien d'or si l'or fos marró, llisquen suaument pel coll i acaben com si girant en dits d'àngels, de forma tan deliciosa que podria passar dies acaronant finament el riu de fils d'argent que la gent vulgar porta amb el nom de cabell. Sóc una persona modesta, com heu comprovat i per tant tractaré de no ofendre ningú parlant d'altres parts del meu cos que podrien ser tan boniques i perfectes com per a que algú, desesperat en saber de seua imperfecció decidís de suïcidar-se. Com sempre dic: no me'n riuré de ningú pels seus defectes físics de naixement o provocats per infortunis, ni per discapacitats mentals, ni molt menys me'n riuré de persones que considere inferiors intelectualment. No me'n riuré de persones que no tenen prou cap per riure's de mi (sé que això requereix un cert grau de cultura, car sóc bastant superior a la resta dels humans.
Amb modèstia eh?) ni de cap ser que mai entendrà què significa ser persona.
Pot estar tranquil, lector, que de segur no me'n riuré de vostè.