No val la pena viure sent jo...

Des de que et vaig "conèixer", no sóc jo; aquella noia feliç, que reia i disfrutava de les coses, aquella noia amb ganes de viure, d'anar vivint i esperant entusiasmada, el meu futur.
Però, això era abans, ara tot és tan diferent...
Ric per riure, per no fer quedar malament a la persona que m'està parlant, però molts cops no l'escolto , perquè al meu cap només estàs tú...
No sóc jo realment, fora de casa, intento ser una persona totalment diferent a la que sóc. Però arriba el moment de tornar a casa, i torno a no fingir, a estar com realment m'apeteix.
No vull ni tinc ganes de seguir vivint, de seguir que la meva vida transcorri. No vull estar en aquest món, hi ha moltes persones que no hi són i sí que volen, en canvi, jo només faig "bulto" en aquest merda món.
No trobo cap sentit a la meva vida. Mentida, les persones que estimo són el veritable sentit, són per les quals jo estic aquí.
Però tanta vida monòtona, tanta vida infeliç, però vivint-la per tota aquesta gent.
Vull ser egoista per una vegada a la vida; i això significa no seguir...
I sí, tot és culpa teva, desde que et coneixo que la meva vida és així, però no sé el que passa, que t'odio, però a la vegada t'estimo.
És com allò que diuen : << ni contigo ni sin ti...>>.
Sé que ets dolenta per a mi, i per a tots/es, no puc, i crec que ni vull, separar-me de tu (vah...! paraules sense sentit, com totes...i com tot...)
Perquè? em preguntaràs... Doncs és el que hem pregunto jo també.
I com aquesta, moltes preguntes més, i sense resposta.
Potser la sé, la resposta, però no la vull acceptar. La qüestió és que hem sento indiferent i sense ganes de res.
Així val la pena viure? jo crec que no...