No queda casi res

Estic fart de no ser qui escrigui res perquè la realitat ja és massa. Que la situació que algú alguna vegada va idealitzar m'està atropellant, trencant les meves costelles i matant-me (a la llarga). Per què continuo viu si tot el que vaig ser ha mort?


Prostituïm el present per la promesa irreal d'un futur millor, que quan arriba torna a caure en el mateix bucle de mirar a les estrelles i mai al terra, a l'aquí, a l'ara. I tornar-nos submisos. Acceptem l'obstacle i la caiguda per culpa de la hipoteca que, quan acabem de pagar-la, ens donarà una posició suposadament elevada. Perquè el dolor sempre porta recompenses. Quin valor té aquella cosa si no es pot aconseguir amb dolor, oi? Però, i si hi hagués una altra manera? I si el dogma no fos correcte? I si el futur no existís?