NO M'ESPEREU

Un relat de: Lluís Berenguer
No m'espereu fins que la paraula restaure el seu cant
i l'harmonia acompanye la seua alegria,
fins que no renaixca la natura al meu voltant
i torne a atiplar, tot ufà, l'agraït ocell,
fins que la sentor d'aquell aiguabarreig de colors i vida
torne a ser identificat pels meus sentits.

No m'espereu per festes de la raó perduda
que no puc festejar-les orfes de veritable significat.

No m'espereu fins que l'estima, el coneixement i la bellesa
tornen a conviure arrelats a l'humà.

No m’espereu amb la tradició instrumentalitzada
en nom del diner i el progrés.

No m'espereu fins que les persones
tornen a retrobar-se a si mateix,
que vull reprendre el ritme de l'ésser,
la seua serenitat, la seua pau...

Perquè he descobert, dintre mi, un Univers…
per això sóc d'aquest món, però no estic amb ell.

Així doncs, no heu d'esperar-me.

Comentaris

  • Lluís[Ofensiu]
    Gabriel M. | 31-03-2013

    Malgrat tot, t'estarem esperant per llegir-te amb delit. Uns versos plens de sentiment, potser a voltes amarg, però net.

    Gabriel M.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: