No en recordo el nom

... són els adjectius que ressalto dels comentaris al teu microrelat. Però hi trobo a faltar el m'ha transmès a mi: força, la natura potent, sobretot la humana, que sobreviu sorprenentment a les adversitats. Un relat que fa pensar després d'impactar-te amb el que descrius. Enhorabona, a seguir escrivint!

M'agrada aquest relat del nen sense nom ni lloc de naixença. Una mica rebuscat, però potser aquí està el seu principal encant.

És un bonic relat que fa pensar en lo en certa manera impossible, que a vegades lo obvi no ho és tant.

Al final, la naturalesa venç i neix un xiquet.

Bé, en fi, bona feina.

Salut, Iona.

Quanta buidor! No nom, no dia al calendari, no pare....sort dels pardals i els llimacs que hi van ajudar...a mi m'ha deixat un regust de desolació....malgrat tot m'ha agradat molt com transmets les sensacions

Un relat curtet com son els teus però amb molt contingut. M'ha deixat un regust entre l'angoixa i la tendresa.

M'agrada com escrius.

Una abraçada