No em canso d'esperar

Un relat de: Marcel Vidal

No em canso d'imaginar-me paissatges per on passejar l'amor que sento dins meu... Són paissatges amb horitzons amplis, inabastables a la vista, fabricats des del somni, és cert, però des d'un somni que convida a construir realitats.

No em canso d'esperar. Sempre he estat esperant. A vegades conscientment i altres amb ingènua inconsciència.

No em canso de caminar. Caminar per camins que mai m'han estat del tot desconeguts, però pels quals he ensopegat un cop i un altre. M'aixeco i segueixo... encara tinc força per fer-ho.

No em canso de sentir. Sentir a fons i amb totes les conseqüencies. Sentir la llàgrima permanentment present . Sentir el record d'uns llavis endurir la ment i afeblir l'ànima.

No em canso d'aprendre. Aprendre a imaginar paissatges. Aprendre a esperar. Aprendre a caminar. Aprendre a sentir....

No em canso d'estimar. No em canso d'estimar-te...

En la distància
En la presència
En l'absència
En el record
En el somni
En l'enyor
En l'incertesa de tanta Vida que ens cal viure ...

No tinc més resposta per donar-te a les preguntes no fetes que jo mateix, amb tota la tendresa que em sobra, amb tot l'amor que potser algun dia sabré buidar abans no es malmeti dins meu....


Comentaris

  • tendresa[Ofensiu]
    mar - montse assens | 17-09-2004 | Valoració: 10

    estàs ple de sentiment i tendresa i espero que si l'has de buidar sigui d'aquesta manera: en forma de poemes com aquest

    una abraçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: