Bufa vent de pluja

Bufa vent de pluja
i, suau, la darrera fulla d’un arbre solitari
cau sobre el carrer estret i humit
d’una ciutat viva encara.

La fosca creix...

Poc a poc, com els meus passos,
m’endinso en un mar de somnis
i esperances...

Aviat plourà, i jo sentiré
que el mar torna a mi, net,
i voldré ofegar-me en aquest somni
mentre vaig passejant, sol,
pels carrers estrets i vius
de la meva ànima.