Camí a l'infinit

Un relat de: Marcel Vidal
A l’infinit no s’hi va
a cavall d’acompassats ritmes
ni fent sonar
les trompetes de l’ara...

A l’infinit no s’hi arriba
ni amb el foc d’una nit
ni amb la solitud de l’ahir.

Cercant els vents
i oblidant petjades,
somiant incerteses
i estimant dubtes.
Caminant demàs
amb mans sense nom,
i besant llavis
que no volen cadenes.
Acaronant els pits
que vessen la llet de la vida...

...A l’infinit s’hi arriba
sabent que el mai
és l’únic camí que hi porta.

Comentaris

  • Marcel[Ofensiu]
    Gabriel M. | 01-12-2012 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt aquest poeme. El principi et porta a un final preciós. Felicitats.

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: