Ni oblit ni perdó

No tinc ganes d'escriure, ni de pensar, ni de plorar. Em dol dir-ho, però tampoc tinc ganes de viure. No vull sortir al carrer i trobar-me riuades de gent que em consolin i em facin una abraçada i dos petons; no, no ho vull.
Em xucla la sang el teu somriure i la teva forma de parlar tan peculiar, amb aquelles esses que no sabies pronunciar i que tenien color de zetes. Ara somric imaginan-te, que absurda que és l'existència -pensaries si em veiessis per un forat-. Aquell matí ens havíem llevat junts, com de costum últimament. Jo no t'ho vaig voler dir, però tenia fred degut a la teva estranya mania de robar-me la part de cobrellit que em pertocava. Ara, però, tant més el fred. Al contrari, ara oloro i estimo aquell cobrellit com mai l'havia valorat, ja que en ell encara hi noto les últimes engrunes de tu que em resten.
La nit anterior havia estat peculiar. Primer havíem dit d'anar al teatre a veure l'última obra d'aquell director argentí que tant t'agradava, però finalment la galvana ens havia fet repensar-nos les coses per preferir acabar a casa teva, menjant una pizza precuinada i mirant una pel.lícula que ara em resulta ser un petit documental de la nostra història on no existeixen protagonistes. Aquella nit els teus pares havien marxat de cap de setmana, i entre escena i escena l'ambient de l'habitació va començar a pujar de temperatura fins que vàrem acabar com sempre, fumant estirats damunt el llit durant hores, despullats, i parlant de coses que només es podien dialogar amb tu i per tu, en aquells instants nostres que tant ens agradava crear.

Al llevar-nos estaves més animat que mai, deslliura't d'aquell treball temporal que t'havia endinsa't en una espècie d'espiral depressiu d'on no aconseguies sortir, i oblida't d'una vegada per totes d'aquell miserable sou de vuit hores seguides que feien gairebé impossible aguantar tres classes a la tarda diàries a la universitat. Tu deies que treballaves per viure, però finalment et vas adonar que viure per llevar-se cada matinada a quarts de sis per no fer tard a la cooperativa no era vida. Ara potser pensaries diferent. Jo fa dies que no surto d'una cova fosca que m'he creat involuntàriament, sense voler, gairebé entre l'abisme i el deliri.
Et parlo com si encara estiguessis assegut aquí al meu costat mentre llegíem els articulistes del diari i en fèiem unes crítiques tan ferotges que ens crèiem els millors periodistes del món. Jo et parlo com si aquell matí hagués estat l'últim de la meva vida, també, ja que tot el que recordo d'aquell dia s'ha convertit en un film a càmara lenta que es repeteix constantment dins meu. M'he oblidat de la poesia que tant ens agradava crear junts, ja que ara els únics versos possibles són les llàgrimes que no he parat de vessar.
T'escric perquè no em queda ningú més que tu i la teva mirada que intento guardar en cada instant per no perdre't mai.

Si aquell matí hagués sapigut que era l'últim llevant-me al teu costat, miran-te mentre tu encara dormies, despertan-te amb un petó al nas com t'agradava que et despertés, o, senzillament, trobant-me únicament a mi dins el teu món, el nostre món, que de vegades no era res més que un llit, tot hagués estat diferent. No aconsegueixo despendre'm de tot el que em transmets, i temo seguir per sempre més amb l'extgranya sensació d'haver-te vist marxar sense saber que no tornaries. M'ofega aquest neguit, com m'ofeguen els records d'aquell viatge amb metro que sense saber-ho era un viatge cap a la fi.
Potser és cert que ningú ens manava ser allà, però tu i jo teníem la sensació que la vida no tenia cap sentit sense l'afany d'intentar canviar el món. De fet, ara me n'adono que tot en el que crec són somnis impossibles, tant, que l'únic sentit del dia a dia és intentar combatre les utopies. Em sembla que aquestes darreres paraules eren teves, en alguns d'aquells escrits que escrivies quan t'avorries a classe i em deixaves llegir d'amagat quan començàvem a descobrir l'alcohol.

Et segueixo recordant amb un rostre de felicitat, potser calcat al d'aquella foto que va omplir les portades de tots els diaris l'endemà d'aquell matí. Allà estàvem, intentant dialogar amb els que no entenen el diàleg, intentant fer entendre els nostres punts de vista als qui no creuen en el futur, intentant evitar la violència amb els qui no creuen en la pau. Aquella manifestació havia de ser unitària i va acabar convertint-se en solitària, ja que quan els carrers callen i l'únic so al vent són les bales de la policia significa que alguna cosa no funciona. Ningú esperava que de sobte, en una marxa pacífica, apareguessin els quatre de sempre que creuen que la llibertat s'aconsegueix destrossant aparadors i tirant semàfors a terra. Si només fos això...
Vàrem separar-nos quan la primera batuda policial va col.lisionar amb nosaltres. Entre corregudes, cops i nervis, la teva mà es va desfer de la meva gairebé per força, per qüestió de vida o mort. I va ser mort.
Vaig enfilar uns carrers estrets del barri vell amb un bon nombre de gent per intentar despitar-ho tot, però ara no puc evitar pensar que aquells carrers estrets es convertiran en el laberint de la meva existència.

Al tornar, ja només vaig veure ambulàncies, cotxes de policia, i uns trentena de vianants agrupats al voltant d'un cercle immens. M'hi vaig apropar mentre marcava el teu número al telèfon mòbil per tal de saber on erets, com t'havies escapolit. Al entrar entremig d'aquell públic del morbo vaig sentir la teva melodia al mòbil, vaig creure que estaries per allà, a prop, buscant-me, però no. Tu hi erets, però l'única que et podia buscar era jo, que després de quatre dies segueix intentan-te trobar entremig de paraules que no duen enlloc.
El meu món es va ensorrar enmig d'aquella multitud expectant, que no entenia el que havia passat. L'horror era presència en cos i ànima, i tu no erets res ni ningú als ulls d'aquella gent. Estaves estirat a terra envoltat d'un bassal de sang, amb els ulls tancats, el cap destrossat i una ferida de bala mortal. Tu ja no hi erets i jo tampoc.

En aquell instant creia haver mort, creia haver perdut l'hàbit de seguir vivint. Mentre els membres sanitaris et cobrien amb aquell llençol tèrmic fluorescent a tu i a tres manifestants més, un policia se'm va apropar per ajudar-me i explicar-me els fets. Era de la brigada d'antidisturbis i no el podia mirar als ulls, però la seva pistola estava calenta.
Avui, quatre dies després, la mare m'ha portat el diari i he entès que aquell matí vaig conèixer el teu assassí, al nostre assassí, ja que des de que has marxat m'he afeblit tant que he perdut fins i tot les forces de morir, per no dir de viure. Aquesta cova fosca em permet recordar-te amb un somriure i afirmar fredament que no som ningú, ja que l'objectiu d'aquella arma ens apunta a tots i totes.