Muntanya, Déu......Déu, Muntanya......

El pare Basili, durant la celebració d'un modest culte, ens va pronunciar amb veu alta: "el significat de la muntanya és l'ascensió de la matèria envers Déu".

Crec que tenia molta raó, ja han passat molts anys d'aquest record, i, com l'enyoro el pare Basili! Ell, un ermità, sempre disposat a rebre't en el seu forat de la roca, més aviat una balba, a la muntanya de Montserrat. D'ençà que ha deixat de ser amb nosaltres, ha davallat el meu entusiasme per tornar-hi. Ara em sembla només un munt de pedres que ha perdut el seu esperit, la seva ànima.

Tinc per costum de fer excursionisme pels Pirineus i si faig algun cim, millor que millor, per això m'he fet soci del club excursionista UECANOIA, però la meva feina gaire bé em fa treballar tots els caps de setmana, per tant haig de fer sortides tot sol en dies feiners. Certament anar en grup permet compartir el plaer de contemplar un magnífic paisatge, consolar-nos els uns als altres pel sofriment causat al cansament, fred, humitat i més coses que surten.

Malgrat això, he descobert farà pocs dies, quatre o cinc, que durant l'ascensió i principalment quan ja sóc al pic, em sento més prop de Déu. He necessitat que passessin set o vuit anys per a reconèixer aquesta sensació, que fins ara no la podia entendre.

Aquest passat estiu, he pujat a veure el Circ de Colomers, a la Vall d'Aran. La bellesa del paisatge era formidable, però no m'acabava d'omplir l'esperit i no ho podia comprendre.

Però aquest dimarts vaig córrer fins dalt els turons on és el parc eòlic i així, sense pretendre-ho, ho vaig veure tot molt clar, es va fondre el tel dels meus ulls que no em permetia mirar-me el fons.

Em cal arribar el punt més alt i saber que en aquell lloc no hi ha res més per pujar amunt, saber que entre aquell lloc i el cel, l'infinit, no resta cap més graó per superar, aleshores la sensació és més intensa.. Sense fer cap pregaria ni cap lloança, deixo que'l silenci parli per mi i suri en l'aire, només em cal sentir, sentir...

Quan sóc a dalt de tot, en lloc de recrear-me en la bellesa del paisatges que es poden divisar en un dia clar, m'estimo més alçar la vista vers l'infinit del cel i fins fa poc desconeixia la raó.

Possiblement si sempre hagués anat a la muntanya en grup, hauria gaudit d'altres plaers que ofereix la bona companyia, però, hauria sentit això? Pot ser no i pot ser a algunes persones Déu tria la manera tenir un contacte, de que es produeixi una trobada, un encontre. Tant és si és en un culte religiós, durant una malaltia, un viatge, nosaltres si que no podem triar, sols podem acceptar el moment quan succeeix, si és que succeeix.

Em cal dir, també, que durant la pujada al parc eòlic, per a mi molt dura, pensava que si havia de morir per l'esforç excessiu, tant se me'n donava, tot si val per tal d'arribar-hi, i la mort significava en aquell precís moment un ple alliberament. De fet, no és en llibertat que podem sentir a Déu? Llibertat de nosaltres mateixos, del nostres pensaments que ens tiben per dins, de l'entorn que ens empeny, de qualsevol sentiment que ens ve imposat de fora nostre, fins i tot, el pensar en Déu ens allunya d'ell i ens dificulta de ser-hi en ell, llibertat, torno a dir, de voler conservar com una possessió la nostra ànima, en lloc de permetre que aquesta s'esmicoli en un polsim eteri que se'n du el vent i esdevé, sense poder distingir-la, en la gran Ànima.

En el pics més alts, normalment, tan sols hi veiem roques i cel, les baixes temperatures fan difícil que creixi un trist bri d'herba, i escassament es veu un ocellet que només hi és per pidolar-nos alguna engruna, és aquest un lloc sant? Un lloc de profunda comunió? Si deixem d'existir, de ser una enorme pila de pensaments mal



endreçats, és llavors quan sentim que ens desfem, que ens elevem de la realitat que ens amanyaga amb gelosia, deixem de ser nosaltres i passem a ser tot, el tot absolut.

I si el que he escrit és només una fantasia? I si es tracte del fruit mental recollit en un hort adobat amb massa literatura mística barata? Sempre tinc impregnat aquest dubte quan reflexiono sobre el que he experimentat dalt del cim i no m'ho vull qüestionar més, m'estimo més gaudir, si voleu d'una manera irracional, d'aquesta possible il·lusió. La muntanya, penso, mai m'ho retraurà.



--------------------------------------------------------------------------------

¡Descubre una nueva forma de obtener respuestas a tus preguntas!
Entra en Yahoo! Respuestas.