Morts innobles i vulgars

poema crític i lúcid que aprofundeix en allò que ens toca de prop a tots.
La mort com a espectacle, allargar i fer indigne el fet de deixar d'existir. Expressat amb netedat i precisió.

Em colpeix especialment:

"...morts d'anar passant la tarda
mentre les mosques perpetren
els seus rituals d'amor."

Un plaer, com sempre passar pels teus mots i enriquir l'ànima que ens habita amb emocions alienes.

gyps

Les morts innobles i vulgars
no tenen grandesa ni mèrit.
o tinc por de la mort, més de la mort espantosa. També de la vida indigna, sense sentit.
Prefereixo la mort que la no-vida.
T'admiro.
m

Un tema més viu del que voldríem...
M'ha agradat el tracte que li dones. Fins i tot m'ha recordat un poema meu "Famolencs".
La dignitat és quelcom difícil de conservar un cop s'aconsegueix i de vegades, estar viu no vol dir que tinguis més possibilitats per aconseguir-la.

angie

...els mateixos versos que ja destaca Vicent, que m'ha precedit: els vius fornim el futur que ens matarà. I els morts que ignoren que ho són -cossos vius, però desprovistos de la quintaessència de la humanitat-... potser ja no construeixen futur. Són innocent matèria en descomposició. Però crec que pocs triarien aquesta mort inconscient. Volem viure la mort en el límit de la vida que sigui -ben- viscuda.
Salutacions,

franz

ets capaç de fer bategar els sentiments d'allò que els envolta, de fer de la quotidianeitat motiu dels versos més tendres i colpidors.

A voltes, ens entestem en allargar la vida, com sigui i a costa del que sigui, com si viure en qualsevol circumstància fos sempre millor que la mort, que sabem que esdevindrà un dia o altra. Crec que la dignitat i la capacitat per raonar són indispensables per viure. La resta, penso que és més subjectiva i dependria de la vivència de cada persona.
Com sempre, un poema que es clava allà dins i et convida a reflexionar.
Una abraçada

Tot i que és difícil de definir, perquè no deixa de tenir un component subjectiu, la dignitat és el que cal preservar. Més enllà de la vida. Fins i tot, o sobre tot, en la mort.
Un poema que es percep com fet amb coneixement de causa.

Estic totalment d'acord amb tu.
La conclusió que es despren de la situació que exposa el teu poema, amb una claredat contundent, és innegable: ningú mereix una vida innoble per la causa que s'apunta.
Quan la situació és irreversible i el dolor o la indignitat no tenen el sentit d'un estat en trànsit cap a una millora...
quan no hi ha qualitat de vida o no hi ha vida conscient en un cos que pateix...
quan l'infern o el purgatori s'apoderen d'un cos indefens...
en aquests casos, és patètic allargar el funcionament dels òrgans que...
En fi, me n'adono que no per escriure més podria completar el que ja he dit en començar: Estic totalment d'acord amb tu! La vida és una altra cosa!!

T'envio una abraçada tot esperant compartir futurs,
Unaquimera

Amic Jaume!
Quanta raó que tens. En aquests dies que estic anant prou per l'Hospital, puc dir-te que allí te n'adones de tot el que comentes al teu poema. També hi ha d'altres casos on paga la pena el lluitar per tornar a donar-li la qualitat mínima de vida a un cos jove que ha estat víctima d'un estúpid accident. Aquesta qualitat mínima és la que cal definir, doncs depén de cadascú la valoració que es fa d'ella.

Una abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC