És estrany

Un relat de: besllum

Sembla que fos ahir. El temps ha passat com un llamp mentre ens casàvem i teníem fills. Ara els fills ja no semblen nostres. Són adults, independents, diferents. Podrien ser fills d’altres persones i no ho sabríem.

Quina sensació en obrir l’armari de la Paula i veure la seva roba penjada, les sabates, els cinturons, les jaquetes. Tot el que ha deixat mentre estudia a fora. Miro una samarreta de tirants d’un verd molt clar. Un dia em va dir que no l’havia estimat mai. Que no sabia perquè l’havia tingut. M’ho va etzibar com una bufetada seca mentre dinàvem. Se’m va gelar el cor. No vaig contestar. Quin abisme s’ha obert entre nosaltres. Li vaig dir al seu pare. Diu que és normal, que no ho pensa. Que tan sols és egoista.

Aquest vestit blanc d’estiu li escau. Sembla una ballarina delicada com una flor. Té una aparença fràgil. Les aparences enganyen. Es forta com un roure. De petita, els nens es reien d'ella perquè era menuda. Se’ls mirava i somreia. Jo sóc llesta i tu ets una soca, i per això m’insultes. Ets un ruc però encara no ho saps. Respostes contundents.

Aquests texans són per llençar. Però encara els vol. Sa germà em diu que tota la setmana estudia, però que dissabtes i diumenges s’emborratxa. Que veu les fotos que penja al face. No ho sé.

Un dia, abans de Nadal va dir que no es casaria mai amb cap home. Que els trobava repugnants, que només volien sexe ràpid. Que eren uns simples i que les noies eren molt més interessants. El seu pare es va fotre el xupito de whisky d’un glop.

Veig que encara conserva la meva caçadora texana Levy’s de fa mil anys. És estrany.



besllum

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer