Moments estrambòtics

Un relat de: Cris Pradillo
Estrambòtic, sí, aquesta és exactament la paraula. Visc un moment estrany, estrafolari, surrealista. Molt surrealista. I quan creus que tot torna a la normalitat, que per fi s’ha acabat, que no queda més per escriure; ocorre alguna cosa que encara empitjora l’ambient, que el tenyeix de colors que mai havies cregut que existien, que et demostra una vegada més que la realitat supera la ficció. I et quedes sense adjectius per descriure el teu entorn, i et quedes sense paraules, perplexa, a l’espera d'alguna explicació que mai arriba a aparèixer.
I la gent que creies conèixer et sorprèn i et decepciona alhora, i la gent que no coneixies arriba a límits insospitables. I penses que no costa tant pensar en els altres, i penses que no costa tant intentar fer les coses bé, ser conseqüent. Però a vegades s’esborren les mirades i és que em costa comprendre que entenem el món de maneres tan diferents...

Comentaris

  • I a mi...[Ofensiu]
    Annalls | 13-02-2013

    ...també em costa i molt, i aprendre a respectar l'idea oposada....dir-ho es facil però la practica no..gens...