Moments d'èxtasi

no havia llegit aquest bonic poema i et felicito
per la sensibilitat de compartir l’èxtasi de les
petites coses.
una abraçada
Josep

emocins i sensacions que també he sentit força vegades anant per la montanya tota sola. Jo no sé expressar-ho com tu, els meus relats son més aviat descriptius de imatges tangibles.

Jo llegeixo la poesia com si fós prossa doncs la poesia no m'agrada gens, ( és una mancaça meva)

He buscat aquets Moments... i he vist que ja te'ls havia comentat! Tot i això, he tornat a gaudir-ne...

Encara que aquí no es vegin els arbres ni el camí que avança entre ells, ni sigui present la imatge de la natura que transmet Pau, així amb majúscula, ... aquests versos han aconseguit transmetre'm la sensació de goig i placidesa: gràcies a tu!
he de confessar que, tot i que parles d'arbres i ocells al capvespre, a mi també m'ha suggerit un paisatge interior... potser perquè parles de l'esperit,, de renovar-se, de tornar-se a omplir...

El teu Cant té un efecte sedant i desperta, suaument i afectuosa, els sentits sense destorbar el repòs.

T'envio una abraçada lleugera, per a què no et pesi gens si decideixes posar-te-la una estona,
Unaquimera

Una contemplació serena, extàtica, plàcida, íntima, vital, plena, atenta, ...

Una referència a uns moments que no per poc freqüents deixen de ser recordats i necessaris per a la renovació i la continuació...

Molt ben expressat l'instant místic de la sensació! ! M'ha encantat compartir-ho amb tu!

Ara mateix t'envio una abraçada lleugera, però ben plena,
Unaquimera

...no hi ha res a perdonar. Sols que em portaves despistat.

A mes, entre lleidatans i poetes, es un goig que ens llegim, no? Gracies per tot!!!

Per cert, hauriem de fer 1 poemet a la enigmàtica Laura que per algo ha sortit d'algun
fantàstic embrujament...

el lleidatà pere

...qui es la Laura?

...que bonic gaudir de tot aixo, si no s'estigues acabant el seu guardia de nit i dia...EL PAGÈS!!!!

I els altres CATALUCES i ANDALANES de la capital...ni se'n enteren!!!.

Una abraçada
el lleidatà pere

aquell èxtasi estrany, antinatural dels temps místics passats on el cos s'enlairava amunt... ( s'havia fumat quelcom o el sostre tenia poders magnètics? )
Millor aquest senzill i humà èxtasi teu... de perdre estrés, desequilibris emocionals i asseure's al cantó oposat de la lluna per veure el costat amagat i meravellós de les coses insignificants...
una abraçada

Has expressat en un sol poema tota la meravella de l'extàtica contamplativa. A mi també em produeix moments d'èxtasi.

Salutacions!

Arbequina.