Moments de tu

Tants i tants de sensacions que corren per la meva ment. Tants i tants de moments únics que la nostàlgia no es cansa de recordar-me'ls. Que no els puc aturar. Ni puc, ni tampoc ho vull.
Com quan camino entre multituds desorbitades d'aquests temps. I sento que travesso l'olor d'aquesta societat que intenta impregnar-se en la meva pell. Travesso carrers per trobar-te allà, somrient seguint el mateix pas que l'últim cop. Caminant en la mateixa direcció però en sentits oposats, caminant per escurçar aquesta Barcelona que ens separa i ens uneix al mateix temps. Un camí que em dugui allà on ets tu.
Com quan la calma ens ataca i ens atrapa. El riu ens segueix mentre avancem per camins de quietud. El Sol s'allunya entre horitzons i vespres de tendresa, deixant pas a magnífics paisatges de colors que el cel ens dibuixa. La brisa emergeix de les aigües i acarona les nostres mirades. Així es com caminem. Etzibant els entrebancs del trajecte. Sempre caminant per arribar algun lloc que em dugui a tu.
Com quan admiro el teu construir. El teu crear el tot del no res. La paciència que t'impulsa a no trencar el ritme del teu progrés continu. Admiro les teves mans que s'escorren entre la complexitat del construir el camí de la vida. El teu art per dissenyar les coses. Per crear el record. Per omplir el buit.
Com quan esdevens dolces paraules quan s'acaba el dia. Filtrades en la nit per entrar en un nou somni. Emergeixes del silenci i t'escolto des de lluny. Mous la nit i amb ella la veu callada que m'arriba amb el teu silenci clar. I viatja per la calma i la quietud de l'espai que l'observen mentre corre. Com el vent trasllada els records i les estrelles formen solituds de lluna plena, m'arriba la teva absència per acompanyar-me.
I per més vegades que t'escrigui, per més carícies que t'inventi, ets la meva única paraula.