En la manca dels records t'adones que t'estimo

L'àvia seia en aquell vell balancí que tantes hores hi havia treballat. Movent-se amb l'harmonia que els anys li han ensenyat, observava fixament les espurnes juganeres del foc d'hivern.
I mirant-la me'n recordo d'una dona inquieta. Enfilant el fil a l'agulla amb traça per enllestir l'última sorgida del presumptuós vestit d'alguna senyora pretensiosa del poble. Tolerant deshonrosos comentaris de societats i ambients totalment inabastables per a ella. I malgrat tot, ella continuava asseguda en aquell balancí, completament serena.
Sovint, desitjo assemblar-m'hi tan sols una mica.
Torno a mirar-la. Veig la seva esquena corbada que parla per descriure les hores de treball inextingible dedicades a sostenir aquella petita gran família. Perquè a casa eren cinc i a l'avi, se'l van endur per ser un bon home, com l'àvia mai s'ha cansat de dir i repetir-se.
L'observo de nou. M'ofereix la imatge d'unes mans resseguides per camins profunds que la feina li ha senyat. Unes mans sinceres, disposades a tot per ajudar. A fer el què calgui pels més pròxims i pels que no, també.
Després de tot, els anys i la vida l'han castigat i la injusta vellesa s'ha menjat els seus records. Malgrat tot, no es cansa de vetllar per tot i per tothom. Com un recurs inesgotable al qual sempre pots recórrer.
"L'àvia té alzheimer, filla" - Em va dir la mare ja fa uns anys.
"Però... això és dolent?" - Vaig contestar innocentment amb el posat incert d'una criatura que ignora qualsevol esdeveniment que s'escapi del seu abast.
"Mira filla. No t'has d'espantar. Ella no es posarà malalta. Poc a poc oblidarà les coses i ja està. Començarà per no recordar certes coses de joveneta i algun dia, potser no recordarà els nostres noms, ni qui som, ni qui és ella... "
Doncs ja és aquí. Ara que sóc gran, continuo amb aquell posat incert tot i no ser ja una criatura. Una incertesa que em produeix tristor en veure l'oblit de tants anys viscuts per recordar.
I avui l'he anat a veure, i l'he vist altre cop com sempre. I com sempre, li he tornat a explicar que me'n recordo de les tardes quan li feia companyia mentre cosia infatigablement. I és llavors que, no puc evitar de dir-li:
"Àvia, recordes que t'estimo, oi?"
I de cop, un humil somrís s'expandeix per tot aquell rostre cansat pels anys, que demana a crits que l'estimin ja d'una vegada.
I no puc evitar d'emocionar-me. Perquè malgrat l'absència de records, encara persisteix la senzillesa d'aquella dona que encara conserva un afecte admirable.
Sense més, li agafo les mans esqueixades i l'abraço amb força. I mentre el silenci s'apiada del moment, li regalo càlides llàgrimes que em recorden que, per més records que se'ns escapin, l'estimo des de sempre.