I jo no hi era

- Saps què passa, Gemma? Jo ja m'he fet vell i trist. I no puc evitar unes llàgrimes cada cop que m'adono que se m'han emportat l'àvia. Que ja no és la dona amb qui he viscut més de mig segle. I estic sol. Sol, vell i trist.

Aquestes van ser les paraules del meu avi una tarda calorosa d'estiu, d'aquelles que fan créixer el desig d'un hivern fred i llarg. Jo visitava els meus avis per saber d'ells, de com vivien, de saber com anaven les coses per casa els padrins com en diem aquí. I em vaig adonar d'una cosa. Feia massa temps que no trepitjava aquella casa. Recordo aquelles tardes en les que col·leccionava enrabiades de la meva àvia, juntament amb ganyotes del meu avi.
De petita, mentre els pares treballaven i no arribaven fins que ja era fosc, els avis es van dedicar plenament a educar-me, alimentar-me i fer-me veure que cada dia havia de lluitar per tot allò que em proposava.

I no va ser fins aquella tarda que em vaig adonar que els admirava. A ells i als meus pares.

Asseguda al parc, sota un om de gran ombra, agafava la mà de l'àvia. L'avi m'havia demanat que me l'emportés a passejar. A ella li agradava caminar. De fet és de les poques coses que els anys li havien conservat. I així, l'avi descansava una estona.
Recordava aquest lloc amb nostàlgia. De petita, corria sense por i sense consciència, enfilada al gronxador, saltant de banc en banc. Però sempre observada de ben a prop per ella. I pel meu avi. Ells sempre han tingut cura de mi.

- Àvia, recordes com era aquest parc abans? L'únic que es conserva és aquest om vell d'amables branques. Al voltant, tan sols hi han sabut construir nous edificis que sembla que es prolonguin cap amunt cada dia que passa. Rodejats de formigó. Així és com creixen els nens d'avui en dia. És una pena, no creus?

No hi va haver resposta. Tan sols un humil somriure. Potser no em va sentir, potser no ho recordava. Vés a saber, possiblement no sabia qui era jo en aquell moment i va preferir un silenci acompanyat d'un somriure, a un trist gest de confusió.
L'avi tenia raó. S'han emportat l'àvia. Però no és el fet de no tenir-la el que em dol, sinó de no haver-hi estat aquests anys que se l'han anat emportant. Aquests anys en què cada dia s'esborrava un record més. Lentament, s'havia anat enderrocant la muralla dels records que ella havia anat construint. Com un edifici quan ningú en té cura i els anys i la pols decideixen reduir-ne un tros cada dia. Fins que acaba cedint pel propi pes i la vellesa. I aleshores, tan sols en queda runa.


I jo no hi era.


Eren massa els pensaments que corrien pel meu cap asseguda amb l'àvia. I em vaig limitar a observar la plaça altre cop. Un nen saltava d'un gronxador a l'altre. Els seus pares devien ser aquell parell que estaven a la terrassa del bar de la plaça fent unes cerveses, més pendents de què la grua no se'ls hi emportés el nou esportiu negre aparcat a la vorera, que del seu fill que estava a punt de fregar el terra amb la barbeta. Al costat del nen, hi havia una nena d'ulls negres i pell bruna que se'l mira envejosa. Finalment, quan la nena es va decidir a demanar-li el gronxador amablement, el nen dels de la terrassa i el cotxe esportiu li va etzibar una escopinada. Tot i això, ella va continuar insistint mentre assenyalava a tres nens d'una pell bruna igual que ella. Imagino que devien ser els seus germans. Vaig mirar al meu voltant i no vaig veure ningú que semblés ocupar-se d'aquella canalla. Endevino que era la nena qui els duia a passejar. De nou, va oferir-li un insult a la nena que insistia en el gronxador pels seus germans, la qual cosa va provocar que fugissin i ell, tant content, va continuar guimbant.
Fins que va relliscar i va passar el què feia estona imaginava.
I va ser tal el cop que es va donar contra terra que va aconseguir que totes les mirades de la plaça es centressin en ell. Estès a terra va començar a cridar histèric. Una nena va córrer cap a ell espantada. Era la nena d'ulls negres i pell bruna. Li va apartar els cabells farcits d'arena de la cara i li va netejar el rostre ple de mocs i llàgrimes amb un mocador que duia a la butxaca. Ràpidament, la parella es va decidir a aixecar-se de la terrassa on prenien tranquil·lament unes cerveses, per apartar bruscament la nena, i socórrer al seu apreciat fill.

- Estàs bé amor? T'has fet mal? Que et diuen sempre els papis? Has de fer cas i no fer el ruc perquè et faràs mal. I què li ha passat al nen què no fa mai cas? Pam. S'ha caigut. I ara només sap fer què plorar. Com els nens tontos. Doncs saps què et dic? Què ja t'està bé. Ben merescut. I aquesta nena? Què hi feia amb tu? T'he dit que no juguis amb desconeguts. I encara menys amb gent bruta com ella. Aquesta gent només porta malalties i problemes. I aquest mocador? No t'haurà posat això a la cara? Mare de Déu santíssima. No se't pot deixar sol Roger...

Vaig deixar d'escoltar aquelles estúpides paraules perquè començaven a sonar com una cançó sense ritme i amb lletra avorrida i repetitiva. La meva mirada es va centrar en aquella nena que es mirava l'espectacle des d'una distància prudencial. Però ella també es devia cansar d'aquelles bajanades que no paraven de brollar d'entre els llavis pintats d'aquella dona sofisticada, perquè va prendre els seus germans de la mà i se'ls va endur. Segurament cap a casa. Una casa sola i trista.
I vaig recordar que les coses a casa tampoc havien sigut fàcils, però mai m'havia faltat de res. I altre cop vaig sentir nostàlgia i impotència. L'àvia ja no era com abans. Ja no recordava ni el meu nom. A vegades, tampoc recordava qui era. Havia perdut gran part de la memòria durant aquests anys.


I jo no hi era.


- Potser hauríem d'anar tirant, oi? L'avi deu estar empipat perquè encara no he anat a fer-li el sopar. Au va, marxem, no sé pas que hi hem vingut a fer aquí. És tard i vol ploure.

Vaig mirar l'àvia. Feia cara d'enfadada. De fet, feia ja cinc anys que no tocava la cuina per a res. No era capaç ni de tallar el pa. Sense més, em vaig aixecar, la vaig prendre del braç i la vaig acompanyar cap a casa.
De nou, pels carrers, recordava de petita, quan tornava a casa agafada de la mà dels avis. I ara sóc jo qui porta del braç a l'àvia. Perquè durant aquest temps, l'àvia havia perdut tots els records que jo encara conservava.


I jo no hi era.

---

I ara, l'àvia ja no hi és. No és com abans, que l'avi deia que se li havien emportat l'àvia. Ara l'àvia és morta.
I ja no puc acompanyar-la al parc i seure sota l'om que ens resguardava del Sol, ni puc lamentar-me de dies que no he estat al seu costat mentre s'esvaïa la seva memòria i les seves forces.

- Estic vell, Gemma. Molt vell. I ara ja no em queda res. La teva àvia ha anat desapareixent al llarg dels anys. I ara ha marxat del tot. Per sempre. I m'ha deixat sol completament. Ben sol, vell i trist.

De nou, les paraules del meu avi se'm claven al cor. Tants anys de sofriment al costat de la meva àvia en silenci i solitud. Poc a poc, ha sigut ell qui ha vist com l'àvia se n'anava i no hi podia fer res. Com s'escapava dels seus records. Com marxava. Com sentia que cada cop era menys seva. L'àvia havia desaparegut lentament i emmudida per l'oblit. Com la cendra es desfà entre els dits i la brisa se l'emporta. Poc a poc i sense fer soroll. Fins que ja no en queda res. I desapareix del tot...

...I jo no hi era.