Un, dos, tres ...

Tres, dos, un
començo el compte enrere.

Sovint, es perd la vida en un instant,
però prefereixo imaginar
que sempre hi ha un lloc on anar,
un destí lluny en l'horitzó
i una vida just al teu davant.

Vespres de primavera
on el sol inicia el seu procés
d'esdevenir-ne víctima del seu esvaïment
i la nit inicia el seu llarg camí
mentre el temps es va aturant
per regalar-nos un pessic d'inseguretat.

Quan arribi aquell moment,
de silencis i mirades inquietants
fruit d'aquelles poques coses que ens fan viure
i, al mateix temps, somriure i voler viure,
et regalaré un manyoc de sensacions .

Voldré prendre el pols de la vida
i correrà accelerat dins meu,
cercant-ne un sensible formigueig,
entre el perímetre de la pell
i les profunditats de la consciència.

Ara, duc la marca,
l'empremta d'aquell vespre,
d'aquella estranya pregunta,
i d'un incrèdul i, alhora, tímid sí.

Vull pensar que som d'aquí,
d'aquí on s'aprèn a créixer,
a fer-nos cada dia un xic més forts
per afrontar-nos sempre a l'endemà.

Vull somiar que som d'allà,
d'allà on et penso eternament.

Som del temps,
del temps del pas dels anys
que m'han fet estimar-te,
potser, fins i tot admirar-te
a vegades, desitjar-te
i fins i tot, m'has fet somiar-te.

Un, dos, tres,
un rostre que no s'oblida,
que no he pogut oblidar mai
i que sempre he recordat.

Un, dos, tres,
per les nostres vides passen,
passen aquelles hores dormint junts,
aquells dies de deixar-nos portar.

Un, dos i tres
són aquells anys en què,
cada somriure i cada petó,
encara tenen aquell regust
aquell regust del primer cop.