Modelatge

com deixes fluir les sensacions.
Una abraçada

fa temps que no et comento. I m'he sentit gràtament sorpresa. Sentiments, sensibilitat, amb la teva riquesa lingüística i lírica.

Amic Antoni, ara feia dies que no et deixava un comentari, però des de la teva tornada que he anat seguint el que penjaves.
Després de llegir i rellegir les teves darreres obres estic amb el diu l'Anagnost, bé, no sé si és el millor poema que has parit, però de ben segur que s'hi acosta.
Sóc del parer que tècnica i emoció van lligats en poesia, una bona tècnica ja suposa un punt d'emoció, i emocionar-te ja implica un mínim de tècnica, però en aquest cas la implicació arribar a nivells sublims.
Precís i equiblibrat, profund i sincer, decididament humà.

salutacions,
manel

Crec poder dir, i poques coses que hagis publicat em deuen haver passat per alt, que ens trobam davant un dels millors poemes que ens has ofert. Com algú altre ha dit, aquests versos traspuen classicisme per tots els porus, però classicisme en el sentit més noble de la paraula. Res a veure amb fórmules repetides o esgotades. Amb brevetat però amb clarividència esfereïdora, el poema ens mena cap a un naufragi inevitable, brutal, immens, i ens deixa amb el regust d'un fracàs expressat amb paraules exactes i precises, ordenades per un demiürg del lèxic. M'agradaria molt que a mi se m'ocorreguessin coses com "el teu dir res obria camins sense final a tots els dubtes". Aleshores jo també em podria dir poeta.

M'ha agradat el teu relat, tota una lliçó de magistral modelatge, però no de paraules, sinó d'autèntics sentiments.
Dana

... sempre em fan evocar la veu dels nostres autors més clàssics. Potser serà pel metre en decasíl·labs i també pel lèxic tan acurat que sempre utilitzes...
Continue fruïnt dels teus versos...

Salut!

FRANCESC

PS Tinc gairebé tot amanit per anar-hi a la Megatrobada de Premià de Dalt del 31 de Maig.
T'ho dic per di de cas has pensat en venir...
M'agradaria molt poder conèixer't.

quan no hi ha resposta i el silenci del cos fa tan mal i de sobte, l'horror i els xiscles del naufragi que ens obliguen a lluitar per sobreviure (o a vegades no...)
Breu, però dens i proper.

dels xiscles del naufragi. No sé què tenen els teus poemes que em fan esborronar. Et vaig seguint. Fins aviat

a.

...deixa a l'intern trista melangia. "silencis... dubtes... absència... fred... neguit... xiscles... naufragi". Amb connotacions d'un existencialisme clos. Si ho analitzo al recer del cor, de ben segur una guspira d'esperança aflorarà a la ment. En la vida cal cercar just el punt d'equilibri de noves perspectives. És la meva opinió. És clar.

El poema, magistralment concebut i expressat!
Joanalvol

que un poema teu era del millor que t'havia llegit i ara mateix em trobo aquesta petita i inquietant joia que no acabo de saber si estic capacitat per entendre per complet i que te un estrany encís per la seva concisió abstracta si és que em permets que ho digui així.
Segueixo pensant que, d'alguna forma, estàs canviant no sé si l'estil, però almenys les formes.

Hipo

Modelatge del silenci, de l'absència, i finalment del fred, de la tristesa sempre amarga del naufragi en què acaben els amors que s'havien estat intentar escalfant en el "el tacte adust amb què es fongué la còrpora."

Fred i absència, i un toc adust, com a única restitució possible a la possibilitat de contacte.

No seria gaire, si no fos perquè aquesta adustesa té les clares combinacions de paraules que sempre ens envies, missatges per a comprendre alguns dels territoris sonors per on transiten les desolacions del paisatge humà.

Una abraçada,
franz