Miscelània, història, i recepta singular de la fideuà, o el secret revelat

INTRODUCCIÓ, COMENÇAMENT,

O NODO PER FER GANA, O LA PUNYETA.

Breu apunt etimològic.

Fideu és un mot creat en el parlar romànic dels mossàrabs(Comencem amb una afirmació contundent, desafiant). Des d'ací es va propagar com una foguera, primer al català, des d'on va passar al castellà, i al portuguès, i al parlar occità, i al francoprovençal, a l'italià, i al romanès.
Degué formar-se amb un verb fidear (créixer, sobreeixir), avui conservat en jueu-espanyol, i per la seua banda derivat de l'àrab fâd (abundar, desbordar-se, vessar-se, propagar-se).
Van rebre els fideus aquest nom per la propietat que tenen d'augmentar de gruix i llargada quan es couen.

Fidear significa, doncs, créixer, fora-eixir, i "fidearse", desbordar-se (un líquid).
En el parlar dels jueus espanyols del Marroc, per exemple diuen que el cafè, la llet, etc, estan "fervidos, fideándose"; és a dir: vessant-se.
Pot ser siga un mot heretat dels moriscos, que quan foren expulsats d'Aspanya es van establir al Nord d'Àfrica, i conservaren durant algun temps el seu parlar romànic, o ple de romanismes.

Clarament, el mot fideu és d'arrel aràbiga. Fâd pertany a l'àrab comú i en particular als parlars del Magrib, i als parlars vulgars dels àrabs d'Aspanya.

La nostra toponímia de substrat mossàrab registra: El Fideu, nom d'una partida del terme de Guadasséquies. El Fideu és la part alta del terme, i en aquesta part del terme no hi deu arribar l'aigua més que quan les sèquies van molt plenes, vessant aigua.

El fideu també apareix a les nostres dites: "es posà fet un fideu", amb el sentit d'irritar-se molt, inflar-se fet una fúria, desbordar-se d'improperis.
Com ja haureu endevinat, parlem de fideu, perquè fideuà... VÉ DE FIDEU!!

MÉS NODO.

Breu apunt panoràmic, tipus pastiche, dels diferents estudis al voltant del què ens ocupa. Més que res per fer-ho llarg (coses del marketing).

Els estudiosos intel·lectuals (altrament dits els pocafaena, per gent que els vol mal, o els enveja) divideixen els nombrosos estudis al voltant de la fideuà en:
1) Poètica.
2) Filosofia.
3) Efectes secundaris.

1) Respecte del primer, Poètica, resumirem de forma radical l'abundó d'escrits lírics, destacant-ne només dos, a saber:
la famosa oda del gran gourmet (fartó en francès) Pierre de la Panx-Plein, Baró de Putxerois i Comte de la Parrillé:

Ode a la fideuà. (extracte)

Quan nous allons chercher une patrie, mes enfants,
nous trouvons un État circulier,
d'une couleur jaune mervilleux, plein des trésors maritimes.

I, no podia faltar, aquesta cobla no menys famosa, però d'autor desconegut, i rescatada miraculosament de la paret d'un comú:

Fideus ací. Fideus allà.
La puta gamba em mou
a deixar-vos una panderà.

2) Pel que fa als estudis filosòfics, els més importants, amb diferència, han estat a càrrec d'En Bartomeu Sendra i Milgambes. Apareixen compilats en els set volums de la seua obra monumental i impagable:
"Compendi de menjars: Les fartaes a la Marina Alta, i comarques properes".
Però per no fer-ho llarg i cansar el respectable, ho resumirem amb aquest paràgraf extraordinari, que apareix a la introducció d'aquella obra gloriosa, una meditació sublim convertida avui en dia en cantar popular a mode d'havanera. Una síntesi precisa i inigualable d'una manera especial de sentir, de gaudir, d'entendre la vida:
" ... i en acabar, en amollar la cullera, i apurar el darrer culet de vi, no s'acaba el gaudiment, puix ens queda el tro final, el corol·lari d'aquesta traca tan nostra. Anar al moll, a una escollera qualsevol, quan el Sol s'amaga... i cagar, cagar devotament mentre mirem la mar, i els nostres pensaments s'esvaeixen bressolats per les ones infinites."
Què es pot dir després d'aquestes paraules? Res, callar i fer-ne seguici.

3) Per últim, els efectes secundaris. Els nombrosos estudis científics que tracten directa o indirectament aquest tema, poden classificar-se en dos grups ben definits:
a) Somàtics:
És a dir, els referits als problemes gastrointestinals provocats per un peix o marisc escollit per mans inexpertes. Existeixen infinitat de treballs específics, informes exhaustius acompanyats d'estadístiques molt solvents, sobre quantitat i liquidesa de diarrees (amb rigoroses comparatives amb el tipus de morralla emprada), freqüència d'afectats homes/dones, i piràmides d'edat.
Cal destacar també, els seriosos i contundents estudis sobre els deliriums que els vins i cerveses que reguen la ingesta solen provocar (també il·lustrats amb estadístiques d'ingrés a l'Hospital de la Pedrera i d'altres institucions mèdiques de menor entitat de la comarca).
b) Sociològics:
Anàlisis brillants, per les conclusions que se'n deriven, dels problemes de convivència familiar, inseparables dels anteriors, i també dels conflictes sorgits amb el veinat. Perquè al voltant de la fideuà, a l'igual que passa amb la paella, acostumen a aparèixer exagerades mostres de incontinència verbal com la declamació, la dialèctica, la política, el cant coral (bé siga espiritual, popular, etc), la burrera salvatge, i els solitaris monòlegs inacabables...


I MÉS NODO ENCARA.

Breu apunt de recerca històrica. Només per donar-li un toc d'erudició, o per seguir fent la punyeta.

En totes les grans enciclopèdies gastronòmiques consultades apareix aquest plat mediterrani coronat amb les tres cabeces d'alls, màxim guardó que es concedeix a un plat, i acompanyat tothora amb digressions variadíssimes fruit de l'emoció del seu gaudi, uns comentaris impressionants que tenen en comú una clara intenció de dimensionar aquesta menja envers la transcendència, la inmortalitat, tot i qualificant-la de menjar olímpic, dels déus... o amb un senzill i contundent: "collons, quina cosa més bona, tu!!".
Les primeres referències escrites daten del 1909, i fan referència a unes quartilles que circulaven per cert poble mariner (diuen que si de la Safor, o de la Marina Alta, els erudits no han conclòs res al respecte), i que signava un tal Sento el Melona.
D'aquest Sento el Melona només sabem el que En Bartomeu Sendra va trobar. Meravellosa troballa que ens permet reconstruir un pilar de la nostra història, i que va aparèixer mentre l'insigne estudiós regirava els "Archivos generales de la IIIª Comandancia de la Guardia Civil".
Al fardell numerat amb A 234 U56, aparegué un informe revelador, una troballa magnífica, que signava Baldomero Utrera Redomínguez, Comandante del puesto de (il·legible), i amb data , cita textual: "veintisinco de agozto de laño del mil nuebesiento nuebe"; i que diu així:

" De Comandante der puezto a su sñoria mi Capitan i Eselencia. Con la presente me sirvo infolmale dun suseso acaecio aier tarde noche i sobre er referido remítole linfolme redastao pol número a mis ordene Ignazio Cubella Garcia, de quien tie uzte referensia por su solicitu de trazlao a Argesiras, cursa con fecha 12-4-1909.

INFOLME DE LA RONDA DER DIA 24-7-1909.
Siendo las ocho i veintisinco de la tarde noche i hayandome en el Casino desta localidas porteña, llamome latensión una serie de muchas cuatiyas esparcias por sobre el suelo delsusodicho locas. Agarrando una i leyendola, aprecie questaba redastada en la lengua de los naturales de Levante i la qual remito por si hubiese ocasión de delito contra el nuestro rei i gobienno la benemérita o la religion castolicas puesto que los daqui a ello son mu daos. De lintorragotorio a los alli presente deduci que lautol era un tal Zento el Melonar, el qual susodicho redactolo er documento mensionao por , i doi zita testuas: " estar fins els coyons de tanta pregunteta sobre la puta fideguà".

Signen i segellen, i acompanya l'informe una d'aquelles quartilles originals, conservada miraculosament, i la qual us presente pel seu valor incalculable tal com la presenta En Bartomeu Sendra i Milgambes en el seu famós "TRACTATUS FARTERUM", conegut avui en dia com : "Què menjar, què fer, què dir, què cantar, quan s'ajunta la colla", Ed. Bonviure i Burrera. 1996. XVª edició revisada i ampliada. I que inclou cinta cassette amb cançons, rots, pets, i frases fetes per a eixe tipus d'ocasions.
D'aquest venerat text amb passatges magistrals que despullen i mostren l'ànima pura de l'indígena d'aquesta terra, vet ací la veritable història de la fideuà que no llegenda, heus ací la famosa "cuartiya" , transcrita per l'insigne Bartomeu Sendra:

"Benvolguts amics (i una bona merda!):
Estic fins els collons de que us burleu de mi!
Ja n'hi ha prou, cabrons, de fer-me la guitza amb la paella de fideus!
Ja n'hi ha prou de tanta pregunteta!
Primer, vull enviar-vos a tots a fer la mà.
I ara, contar-vos com va anar, de veritat, lo de la fideuà.
Si després d'açò, algú em pregunta, us jure que li pele els ous!

22 de maig era, Sta. Rita de Càssia, el Sant de ma dona, per això me'n recorde del dia.
A les 3 i mitja del matí, estàvem al moll esperant que Batiste Tres potes acabara amb la dona. Anàvem a l'aladroc, i a veure si era dia de gamba .
A les 4, en marxa.
Batiste roncant, fet una braga.
A les 9 llançàvem la xarxa, i a esperar pescant d'artesania tonyina i bonítol
Ja sabeu que encara no era l'entrà, però es pagaven bé a la llotja.
A les 11, arreplegàrem la primera: morralla, dues sèpies, i un parell de caixes d'aladroc. Llançàrem la segona, i al bonítol, no fora cas que passaren i ens pillaren amb la fava a la mà.
A tot açò, Ximo Pilotes, el cuiner, anà a baix a preparar la papanda. Ens havia dit, després del tercer conyac, que avui tocava paella de peix amb un vinatxo de Xaló que tombava de tos.
Com hi havia un poc de tràngol, no férem massa cas dels crits, i rebombori de perols que venia de la cuina.
Al poc, Pilotes va traure el cap per l'escotilla, i fet un fideu ( e que li quà, la mossarabia del mot! Nota del transcriptor, o siga jo), cridà:
- Qui ha sigut el fill de la gran puta que m'ha amagat l'arròs?
Vinga, qui ha sigut el graciós?
No em feu la
mà, que em cagaré en l'hòstia, i en la mare que us va parir!!!
- Iieee ...Xitxo, solta el tros!! - li va dir Miralles l'ausubiano .
- Quina brutea diu ara el moniato eixe? - va afegir Rafaelet de Xona.
- Amb les coses de menjar no es juga, malparits!!
Qui haja estat, que ho traga. Me cague en Dénia!! - Tornà Pilotes.
- La verga em trauré pa pixar-te, caracollons!- Això ho va dir Batiste tres potes des de la cabineta.
- Ací ningú t'ha tocat ni l'arròs, ni els ous, Ximo. L'has buscat bé? No te l'hauràs deixat a casa, tio verga? - li vaig dir jo.
- Redell, ara que ho dius... Damunt la taula de la cuina s'ha quedat. Me cague en la puta! Buscant les nyores, allí m'he deixat el quilet! És que té collons la cosa, xe!
- I ara què? Una altra volta caldet, i a tirar de pa?- digué l'ausubiano.
- No patiu que açò ho apanye jo!! - Sentencià, tot seriós, Pilotes.
- Vés, vés bufanúvols, cagastaques, esgarraguitarres! Valga que m'he dut una pometa. - tornà l'ausubiano.
A la una del migdia havíem fet una tonyina i quatre bonítols , 5 caixetes d'aladroc, galeres a mansalva, i un parell de quilets de gamba roja.
Una sentoreta, una flaire!
Pilotes havia estat regirant entre la pesca. Agafant d'ací i d'allà, fent viatges amunt i avall.
Repunyetes! L'oloreta aquella feia xorrar bava pels queixos!
- A taula desgraciats, a dinar mardans!! -Cridà Ximo Pilotes- Veniu a menjar que açò es gela!

La mar, una bassa d'oli.
El Sol lluent.
La barca plena...
i allí estava la paella ...
amb fideus!! "

I açò és tot. I al que em torne a preguntar, li aixafe els ous amb dos cantals!

Au, a mamar-la!

Sento el Melona."

...


"Aquesta és la història veritable de la fideuà." Conclou l'eminent Bartomeu Sendra.


BÉ.
O JA N'HI HA PROU DE NODO. A veure si es canseu abans d'hora, i no l'acabeu, perquè el marketing de vegades falla.

La recepta de Ximo Pilotes ha estat un misteri fins ara, un tresor perdut, una x sense mapa, ni illa.
Però a la fira del llibre de "Lance" (osease d'ocasió, o de segona mà, o de tercera, o ves tu a saber quina, mà), a València, l'any passat, vaig trobar un llibret. Una joia.
LA JOIA.

Els grans mestres de cuina s'han corregut la Ceca, la Meca, i la Vall d'Andorra, han pagat quantitats indecents de diners, però mai no l'han aconseguida.
Vés per on, jo us la regale.
És un present d'amistat, i per a la panxa.
En aquell llibret quasi desfet per l'arna, hi era la recepta, la veritable, la llegendària.
El títol ho deia tot:

"Casa-Mesón PILOTES : La mecor fideguà.
Como faserla vosté misma pal seu home. Manual pera mestresas de casa. Como fer més felis a su dona, ayudantla un poc en la cosina. Manual per homes també."


El que a continuació us presente d'una forma amena, col·loquial, actualitzada, i pugnetera, n'es una transcripció lliure, i intel·ligible, d'aquella recepta magistral, però adreçada fonamentalment als homes amb fòbia cuinera (siga somàtica, o cara dura, o gossera pura), perquè pense que els fa més falta, no per discriminar ningú.

He procurat ser el més didàctic possible, i usar un vocabulari planer i assequible. Tanmateix m'ha semblat millor ordenar per capítols tota la parafernàlia perquè no tinga ningú motiu d'excusa, vull dir allò de: "no hi ha cristo que entenga aquest empastre!".

Allà va, i us pregue ho llegiu amb actitud devota, còmoda, i us deixeu portar per la cadència, ara va de debò, us ho promet:

CAPITOL I.
DELS ATIFELLS, ESTRIS, i D'ALTRES.

En aquest apartat us he fet un recull de totes aquelles cosetes en les que un no pensa, però que si no les tens a mà t'agafa una ràbia! I comences a buscar-les, i no són al lloc on pensaves, i... "Maria!!! Has vist les...? Saps on són els....?" O, "Rehòstia, si les vaig deixar ací!" O, "fa un moment les tenia davant els nassos?". I que poden dur-te a l'atac de nervis primer, i després, a fer qualsevol animalada com, "Mira, saps què et dic, vesteix-te, i anem a menjar fora".

Els estris i atifells, encara que no ho semble, són ben importants. I no tenir-los en compte pot dur-vos a patir situacions en extrem dramàtiques. Per pudor només us en posaré un exemple: "... Mari, les taques d'oli es poden traure de la camisa nova?" (Se n'obvia la resposta, perquè poden haver-hi lectors sensibles).
Però anem allà, que ací ja estem!.
Per fer-ho fàcil els he classificat en diversos grups esperant que així us siga més comprensible, i tanmateix us en feu una idea de l'empresa magnífica que aneu a mamprendre:

1. Els de tela.
Preferible d'un teixit que no deixe filets. És fonamental la bona presència del cuiner, i com no del seu vestuari que ha de ser impecable. Aquesta impedimenta consta de:
Barret blanc, també pot ser de color, en el mercat hi ha de diverses tonalitats, per tal que el professional vaja a joc amb el plat a crear.
Davantal, el costum mana que siga blanc, però l'avantgarde cuinera està ara per un rosa pastel, o l'aiguamarina, així que dependrà del vostre afecte al classicisme, o de l'alè revolucionari que brame al vostre pit(iu).
Diversos draps, i no serveixen els retalls de llençols fets tabac en nits de follia o por no haber usado la lequia coneco que cuida tus llençoles cogno!!.
La resta del vestuari és discrecional, encara que en revistes del gremi es parla d'una tendència puixant en els sectors més progressistes de cuinar nu , cobert tan sols amb les esmentades peces, i que són les imprescindibles .

2. Els de fusta.
Cullerot i paleta (se n'obvia la descripció, suposant que els destinataris la coneixeu. Si de cas dir que el cullerot permet agafar líquids, i serveix per tastar, i la paleta per ser plana, s'usa per remenar).
També cal usar un tascó de fusta per tallar a sobre aquells ingredients per als que en siga de prescripció (actualment s'imposen els de melamina, plàstic, o pedra, però fan malbé els ganivets, i per a un bon treball professional s'han de rebutjar fermament).
Llumins, o mixtos de fusta, donen glamour a la cosa, i quan no s'encenen són una perfecta excusa per cagar-te en la mare que va parir a... (discrecional) i relaxar nervis i baixar tensions.
Ah! i la maceta per fer allioli amb el morter, la cullera amb la que menjareu, la taula, les cadires (seria ideal si tinguessin seient de bova).

3. Els metàl·lics.
Ganivets ben esmolats, paella, paellero, perols, bombona del gas o combustible que fareu servir, l'aixeta d'on rajarà l'aigua que usareu per fer-ne els brous i amb la que ho escurareu tot en acabar, la "cubitera" on deixareu l'ampolla del vi que us recomanaré perquè no s'escalfe i mantinga l'adequada temperatura, els coberts (els de fusta són més recomanables per folks i per les dents).


4. Els ceràmics i de vidre.
Copes. Per favor, no useu els gots de duralex o els que regalen amb la nocilla, estem a punt de preparar un plat elevat a les altures!
Les ulleres, si en porteu.
Plats, però no per escudellar-vos, els usareu per deixar els ingredients una vegada trossejats i en espera d'ésser afegits, i també perquè quan comenceu l'àpat, deixar-hi les escombraries. Aquest plat s'ha de menjar directament de la paella, seria anatema no fer-ho així, un sacrilegi imperdonable.
Un parell de bols ( no boles, collons) per reservar el brou una vegada colat.

5. Els d'espart.
Un mauranet per a no cremar el mantell quan serviu la paella.
Alguns condons... (Hòstia! no he pogut evitar-ho, perdoneu, però así se las ponian a Felipe II el kilipoias).

6. Altres.
L'arràdio, cançons per cantar, el paquet de tabac, la mistera, un cendrer, periòdics passats per escampar-los al terra de la cuina, aquest escrit per no perdre l'oremus, una cerveseta, alguna cosa per picar, ganes, una cantonada per pegar-te de cabotades quan alguna cosa no funcione, una estampeta de Sta. Rita per trobar el que ja fa estona que no trobes i l'oli es crema redéu!, desconnectar el telèfon o dir-li a la quefa que l'agafe ella perquè sempre et truquen quan tens les mans empastifades, una cadira a prop per seure i plorar si tot és un desastre, el telèfon dels bombers, una veïna per demanar-li sal o consell, un tros de pa i llonganissa per si la cagues i el cotxe no té gasolina i no funciona el caixer i no tens un duro i no podem quedar-nos sense dinar, collons!!


CAPITOL II.
DELS INGREDIENTS.
(ó què punyetes ens cal, que ja n'hi ha prou de burrera)

També m'ha semblat el més convenient fer-ne una classificació (volia adjuntar llista de preus, però aquests oscil·len depenent de la temporada, de la quantitat pescada, i de com els rote eixe dia als compradors de la llotja, no sabeu la màfia que n'hi ha).
Cal indicar que anar a buscar-los i comprar-los, entra dins del ritual de la fideuà , és la cerimònia de la DECISIÓ, i marcarà el grau de seguretat i autoconfiança en el vostre saber culinari (per mitigar un poc el tràngol, cal buscar-se intel·ligència amb el/la pescater/a, o tenir amistat). Tanmateix és una perfecta excusa per fer un tour per les llotges dels pobles tipicals fishing de la zona.
Però prou, seguim avant.
Heus ací la retafila d'ingredients, una vegada més en agrupaments.
Els conjunts que a continuació us detallaré han estat creats seguint el criteri de procedència (us adjunte quantitat aproximada per a quatre persones) :

Conjunt P1 (de peix, evidentment. El seu origen és marí.). Aquest conjunt és format per cinc subconjunts, a saber:

La morralla: cintes, cabuts, crancs, escórpores, os de rap, un morceau de mussola.......... (1 Kg en total).

Els cefalòpodes: una sèpia, o dos voladors, trieu (de grandària mitjana). Dic voladors, perquè els calamars són més cars, però si teniu desig, i diners... (top secret: un polpet menut, després us explique).

Marisc: gambes, galeres, cigales (redéu! que açò té connotació sexual! vull dir escamarlans. Crec que li dieu així.). Quantitat a discreció, segons "poderio" econòmic, tal volta una peça per cap? Us aconselle les galeres, són més barates, i a la p
lanxa, per al vermut, estan de vici.

Mol·luscos: Clotxines (en teoria 1/2Kg, però si has de posar acompanyament a les galeres del vermut... És que a mi...en deliri.

Túnids: com el seu nom indica una tallada de tonyina. Si no us agrada, per ser massa saborosa, ho podeu substituir per una tallada d'emperador.

Conjunt P2 (de pasta di semola de blato duro, evidentment)
Els fideus: A mi m'agraden aquells corbats i gruixuts (els de la marca RIO són millors). Si sou veritables devoratores di pasta, és a dir uns fartons, quatre gots (ala, bèstia!!) ; si no és així, amb dos i mig en teniu prou (després, el platet dels arreus* tot ho arreglarà si us quedeu amb gana).

ConjuntP3 (de productes phortofrutícoles, evidentment).
Ceba, a penes (hi ha qui no li'n posa gens ni mica).
Alls, 4 o 5 dentetes.
Tomaca, dues tomaques madures.

Conjunt P4 (de pesalses i pecondiments aromatitzants, evidentment).
Llorer, 3 fulles.
Pebre negre, un polsim.
Nyora seca, 1.
Safrà, al gust.
Julivert, al gust.

Conjunt P4 (de p'oli i p'sal, evidentment).
Oli d'oliva, 1 i ½ mesureta. (jo li'n pose a ull)
Sal, al gust.

Conjunt P6 (de p'ous de gallina).
Ous, 1, però només el rovell, per l'allioli.


* Platet dels arreus.- Aixi s'anomena per la Marina Alta, al plat que es trau a taula en acabar de menjar, més que res per si algú s'ha quedat amb gana, i que es presenta curull d'embotits, formatge, i llesques de pa amb oli. La fruita, preferentment meló d'Alger, es serveix després. Nota meua, o siga de mi.


CAPITOL III.
A L' ATAQUERRRRRRRRRR.............
(o ta-ta-ra-ta-ri-ta-ri-ta-ràaaaaaaaa. allò del 7é de cavalleria)

Primer, furgar-se el nas, les orelles, pixar, fer del cuerpo, rascar-se els... és a dir el que calga, i en acabar les mans ben netes!

Renta la morralla.
Posa aigua en un perol, tira-li una tomaca amb un tallet de creu al cul, una fulleta o dues de llorer, una dent d'all aixafada, el polsim de pebre. Posa-ho al foc, i quan arranque el bull, afegeix-hi la morralla , i el polpet, millor si era congelat (aquest és un secret per a fer brous de peix amb caràcter, si no t'agraden forts, no n'hi poses) NO POSES SAL.
En tornar a bullir, deixa el perol un poc destapat, foc quasi al mínim, i uns 25-30 minuts de xup-xup.
Després, busca la mussola, treu-la, separa amb cura la carn tan tendreta que té, i reserva-la tapada.
Deixa el brou reposar 10 minuts més, i després cola'l, i posa'l en un bol tapat.
Respira, i renta't les mans.

Trosseja ben petita la sèpia, o els voladors, o els calamars (m'imagine que ja saps com es netegen , no? Alerta amb l'arena que sempre es queda al cul del calamar). posa-ho a un plat, i tapa-ho amb un altre.
Putes mosques!
Respira, i torna a rentar-te les mans.

Talla a cubs (forma geomètrica, no poals ni galledes!) la tonyina, o l'emperador, i tapa-ho també.
Mosca!
Respira. Les mans! Renta-te-les!

Talla delicada i finament un poquiu de ceba si vols, pela l'altra tomaca, treu-li les llavors, i fes-la a morceaux petitonius. Pela un parell de gallons d'all i fes-los a llesquetes finíssimes. Barreja-ho en un platet,i tapa-ho.
Mosca! Redell!
Respira, i renta't les mans.
Sense fregar! o no te'n desfaràs de la sentor de l'all!

Renta el marisc, posa-ho a un plat, i tapa-ho.
Me cague en totes les mosques!
Respira. Així m'agrada, ben netes, les mans.
Veus! Ja vas agafant-li el tranquillo.

Neteja, rascant-les amb un ganivet, les clotxines (aquesta faena és un calvari, però sempre podràs fer-te el màrtir després). Si alguna és oberta pega-li dos colpets contra el
banc de cuina. Si es tanca, al perol, si no és així, és que és morta, i al barranc!
En acabar, posa un ditet d'aigua en un perol, una fulleta de llorer, un all aixafat, i un tros de llima. Posa-ho al foc, i afegeix-hi les clotxines (NO POSES SAL). Quan arranque el bull, s'obriran, i una vegada obertes apaga el foc. Aquest brou el pots fer servir afegint-lo al de peix si et quedes curt, o si t'agrada.
Respira, respira, i renta't les mans...

Vinga, no et desanimes! La preparació sempre es costosa!

Bo, ara que ja estàs fins els ouets de tant de reservar, i de tant de rentar-te les manetes, i de la pudor de peix, prepara't que és l'hora de la veritat.

Començarem per fer l'allioli (que vols comprar-lo fet!!, tu no tens vergonya! Penitengiagite, penitengiagite!!). Agafa dos dents d'all (més no, perquè et cantarà l'all fins l'eternitat), pela-les, i talla-les. Aixafa-les al morter, fins que quede una pasta. Afig-ne el rovell de l'ou. Barreja-ho amb la maceta. Agafa el setrill d'oli (d'oliva no cal dir-ho), ves abocant-ne a poc a poc, sense deixar de remenar-ho amb la maceta. A poc, a poc! Ja va espessint-se, veus. Quan en tingues prou, pares.

Au! Anem a fer la fideuà.

Encén el foc.
(Atenció!!! La boníssima es fa al foc de llenya, aquesta és amb gas i paellero, MAI AMB VITRO, bé, només en cas de màxima necessitat).
Posa la paella.
Posa l'oli, i equilibra-la.
Quan l'oli siga calent, afegeix el marisc, només tomba i tomba, (vigila que esquitxa, pots evitar-ho tirant un polsim de farina), quan agafe coloret retira'l, RÀPID!!
Respira.

Afegeix els cefalòpodes, (el polp no, era per fer el brou!, però si vols?) i la tonyina, o emperador. Quan siguen al punt (ho notaràs pel color, textura i duresa), afegeix la ceba, la tomaca, l'allet a llesquetes, la carn de la nyora (hòstia se m'oblidava que l'havies d'haver posat a remull en aigua tèbia abans, perquè s'hidratara, i poder rascar-li la carneta que afegiràs ara). Remena i no deixes que es creme.
Respira.

Afegeix els fideus, i sofregeix-los remenant durant un minut o dos.
Respira.

Afegeix el brou.
Posa'n el doble del volum de fideus.
Foc a tope!.
(Si ja sé que et sobra brou, tupervare i al congelador).
Posa també la carn de la mussola.
Quan bulla, tasta-ho, i rectifica de sal.
Afegeix la morita -així li diem per ací al colorante alimentario- (si vols posar safrà de debò, és convenient que el torres un poc abans d'afegir-lo).
Respira.

Quan s'haja reduït a la meitat el caldo, talla el julivert ben fi i espolsa'l per sobre.
Afegeix el marisc, i les clotxines (lleva'n una de les valves, i estaca-les estratègicament).
Respira.

Açò s'acabarà quan tu vulgues.
Si t'agrada melosa, abans; si t'agrada amb socarrat, després.
RESPIRA.

Ja està! Veus com no era tan difícil!!
Apaga el foc.
I mentre es gela:
Para Taula.
Arreu, no! Amb gràcia, tio!
Posa el salvataula, o maurà, i a sobre la paella.
Guarda la bombona de gas i el paellero.
Recull els fulls de diari del terra.
Renta tots els estris i perols. La pica ben neta.
Neteja el banc de cuina.
Obri la finestra, que es ventile la cuina
Lleva't el davantal.
Rentat les mans i la cara.
No plores, tot anirà bé!
Canviat la camisa.
Respira.

Ara és quan pots fumar-te'n un, i traure la botella de vi Marina Alta de la nevera, i cridar la quefa, i resar perquè estiga bona (la fideuà, collons, les quefes sempre estan bones!!)

I no oblides que:
"qui guisa dolç, guisa pa molts; i qui guisa salat, guisa pal gat."


CAPITOL IV.

Com estava?
Ja em diràs si vas triomfar, o (ai, maededéusenyó! Déu no ho vulga!) anàreu a dinar al bar després de la catàstrofe.


i
CAPITOL V.

Fi, o açò s'ha acabat.