Mirar

Hi ha dies que la vida es fa difícil, perquè no puc veure més enllà de la meva roba. La meva vista no m’arriba més lluny, m’hi arribaria però no vol, tria la comoditat. I llavors els dies es fan pesats mirant-se el pantaló, el jersei, els peus, les mans. D’amunt cap avall i d’avall cap amunt. I encara en sorprèn que els dies així siguin pesats, i potser és perquè no hi he pensat bé, sobre el que implica mirar-se d’amunt a avall i d’avall a amunt una vegada i una altra.

Bé, potser seria pitjor escoltar-se a càmera lenta, dient les paraules, lentament ooommmbbbraa, i torna a començar. Realment sigui el que sigui el que et miris massa, es fa molt cansat. Haig de canviar el pilot dels ulls, a veure si tria altres camins i llocs per mirar, perquè segurament n’hi ha molts. Quina insistència amb mirar sempre el mateix.