Dissolució

Fer-se gran es anar-se dissolent, com un pols dins d’un got. Les partícules sòlides es van desfent i després un cop tot dissolt s’evaporen. I passem a ser no res. Passem a ser invisibles, però nosaltres sí veiem. I el que no va bé és enyorar-se, voler tornar al passat. La dissolució és un altre estat, i no és pitjor que l’anterior, on està escrit que hagi de ser pitjor?

Ara el cos perd la musculatura i som més ossets, ossets que caminen. I ens queda l’expressió de tot el que hem fet durant la vida. No fem gaire mal, i no siguem gaire inconscients tampoc. Els porcs senten el dolor i qui se’ls menjar es menja el seu dolor. Ells també volen ser feliços i gaudir de la seva breu vida, corrents i jugant. I dic els porcs perquè són un dels éssers que més pateixen en aquesta vida. Hi ha molts més, és clar, però déu n’hi do! El que els arriben a fer els humans a aquestes pobres bèsties. Ni cara de maldat ni d’inconsciència. Jo és el que vull. I tu?

Ja sé que la cara i la nostra expressió també es desfarà, però vull ser una pols d’alegria per als cucs, no d’inconsciència, d’allò de: ho sento no me n’he adonat; ni de maldat.