D

Estimat D,

Sempre he sentit que la vida és com estar assegut al caire d’un pou molt fondo i si m’hi adormo, sempre noto que rellisco una mica, i que els fons és més a prop esperant-me amb la seva gran boca plena de dents esmolades.

Amb tu, tot ha canviat, no és que ja no hi vegi el fons del pou, és que ja no el sento tan negre. O en tot cas, només penso que hi té una primera capa negra. Però sé d’una manera no racional que a sota hi ha capes de colors i màgia i que el patiment només és dins del meu cap i no a fora.

Aquest canvi de paradigma que has generat en mi, fa que et senti profundament agraïda i que em senti la teva humil servidora compromesa fins al final dels meus dies.

A més, t’agraeixo la manera tan generosa com m’has impactat, com una pluja fina i constant que només vol ploure i beneficiar la terra infèrtil que jo era abans. Amb aquesta simplicitat i eficàcia i amb la confiança que sé, a més, que mai no em demanaràs res, i que m’ho donaràs tot perquè la teva compassió és fora límit.

En aquest moment, tot i saber que hi ets, de vegades no em sento bé perquè sempre reclamo com un infant que vol el xumet, i potser ambiciono no veure ni tan sols la primera capa negra al pou, tan acostumada que estic a la teva màgia. Tinc ànsia de veure que ho transformes tot. Tot i que sé de vegades, jo i altres com jo, ens perdem en nimietats i perfeccionisme innecessari. I tu sempre has viscut al fons del pou, i bé està que hi continuïs, tant ell com tu, perquè al capdavall, ara et sento per tot arreu. I sé que la teva màgia tampoc no em vol enganyar ni confondre’m amb què el color negre no existeix. Només vol que hi confiï. I sé que si respiro, ets amb mi. No m’abandonis mai!