Ja no et respecto ni em fas por

En Pere era un personatge amb un lideratge innat. Podia moure una massa de tres-centes persones només modelant la veu a una velocitat lenta i controlada, amb afalacs condescendents, una flexió del cos adient, i fent voleiar el seu serrell.
Els que el veien actuaven de forma obedient i sense rèplica a les seves instruccions i els seus companys de feina miraven l’espectacle atònits i envejosos.

Però en realitat, tot allò que semblava tan avantatjós, sempre tenia una contrapartida. Un cop tractava d’a prop algú, si veia que no era “perillós” i que no el podia deixar tallat amb qualsevol comentari que afectés el seu físic, perquè en aquest àmbit era molt sensible. Després d’unes hores de xerrera emprenia l’ocupació del seu espai sonor amb una confiança que sovint resultava excessiva. Moltes vegades, l’Anna, trobant-se en aquestes circumstàncies, tenia unes ganes terribles de demanar-li explicacions del per què de tanta confiança, però és clar, això ja de per si, hagués implicat caure en la trampa.

Així que no hi havia altre opció que respondre de forma moderada a les seves exagerades salutacions. A la seva ocupació sense permís del territori de les paraules i del silenci, alguns com l’Anna hi responien creant una barrera invisible de separació que potser amb ell, li era indiferent, ja que només pensava en el seu benestar sense demanar l’opinió de ningú més.

Per sort, la majoria dels habitants del hotel no actuaven d’aquesta manera i en general, eren més empàtics i respectuosos, a l’hora d’apropar-se a qui fos. Potser tot allò, anava vinculat a la seva professió: el psicòleg del futur que se suposava que havia de saber trepitjar tots els terrenys i també, usurpar la intimitat sonora dels altres.

Realment, veure’l actuar, tot sovint, era com una nit de focs artificials, que embadalia. També, hi podrien haver més explicacions, es deia l’Anna, potser era un home, que com sempre, tenia totes les portes obertes, i tota la confiança social al seu favor. De manera que, mentre no es fes mal, no tenia aturador. De fet, com he dit, a l’hotel, no hi havia gaire gent amb aquest tarannà. Bé, sí una dona petita, que patia del mateix mal. Ella també practicava i potser amb més ímpetu, el comentari sarcàstic sumat a la salutació exagerada i territorial, però no era de grans masses, sinó de masses mitjanes.

Aquell matí, en Pere havia d’anar amb la Tània, la dona petita, a una reunió. Tothom sabia que no es podien veure. Fos com fos, en Pere va arribar tard a la cita, al·legant que li havien robat la bicicleta. Una amiga ens va explicar que havia mostrat un vídeo del robatori a mig hotel. I l’Anna no va deixar de pensar que se les havia arreglat per aconseguir aquell vídeo muntatge i evitar les poques circumstàncies on patia pel fet de trobar-se algú que era com ell.