Mirant-me les merles

Un relat de: Frèdia

El meu carrer havia estat un carrer de torretes baixes. Encara en queda alguna avui dia. La torreta que tocava la meva al costat dret era la del farmacèutic. A la planta baixa hi tenia la farmàcia i al pis, l'habitatge. La farmàcia donava a un pati força gran, curull d'arbres i de flors. El farmacèutic, quan es va jubilar, va tancar la farmàcia i es quedà a viure al pis. No sortia gaire al carrer. Tenia alguna mena de malaltia misteriosa. El cuidava la senyora Aurèlia, una dona de bon caràcter, a qui no veia gaire tampoc, però que del balcó estant sentia cantar. De vegades, s'aprofitava que el farmacèutic era sord i apujava el volum de la ràdio o de l'aparell de música. Molt sovint triava un fragment d'òpera. I els seus refilets s'enfilaven fins al tercer pis i s'escolaven per la meva finestra oberta. Llavors me la imaginava vestida d'època, amb el davantal al damunt, cantant en un escenari de veritat. Em feia sortir al balcó a escoltar-la, i mentre l'escoltava, em mirava els arbres del pati de la casa del farmacèutic, sempre plens d'ocells. Els ocells que sovintejaven el pati del veí eren pardals i merles, i alguna garsa també. Les merles segur que se sentien atretes pels cants de la senyora Aurèlia i venien a rivalitzar amb ella. I plegades formaven un guirigall que revifava l'esperit.
Ningú no es va assabentar que el farmacèutic va morir mentre dormia. Ningú no va trobar a faltar els refilets de la senyora Aurèlia. Ningú no va sospitar que un dia plujós d'aquesta setmana apareixerien uns homes, vestits de blau amb casc groc, que començarien a enderrocar la casa. Ningú no va pensar en l'excavadora que s'enduria els arbres per sempre. Els arbres i els ocells i el seu xiuxiueig xalest...
De divendres ençà, al costat de casa hi ha un solar buit. Al pati del meu veí, el que viu a sota, hi desemboca el respirador del pàrquing. Sembla una mena de caseta amb el sostre de vidre. Damunt del sostre, hi van anar a parar algunes branques curtes i algunes fulles, ara ja seques, dels arbres arrabassats. Aquest matí, fred i trist, he sortit com sempre al balcó a dir bon dia a les meves plantes, a veure quina mena de dia feia, a respirar una mica d'aire. Un hàbit saludable, crec, que trobo molt a faltar si no el practico. Aquest matí, fred i trist, la mirada se me n'ha anat tota sola cap al pati del veí. Entre les branques i les fulles oblidades a la teulada del respirador, tres merles desesperades picotejaven, rítmicament, les restes del seu món. Les he mirades una estona i el seu desassossec m'ha emmelangit. He esmorzat i, abans de fer res més, he sortit un altre cop al balcó per comprovar si encara hi eren. I allà s'estaven. S'estaven a la teulada de vidre, tan perdudes!
Hi ha móns que perviuen malgrat un equilibri fràgil. D'altres, que semblen sòlids i estables, desapareixen sense deixar rastre. Mirant-me les merles, m'hi he vist reflectida. Jo em creia que l'amor era indestructible, i ara, al cor, hi tinc un forat més profund que el que va perforar l'excavadora a la casa del farmacèutic. I lluito contra la buidor aferrant-me al record amb desfici. Mirant-me les merles, he pensat que m'alegro que existeixi el dolor. De sentir-lo. Si no el pogués sentir i aprendre d'aquest sentiment, quina raó tindria l'existència?

Comentaris

  • `Però el dolor vé[Ofensiu]
    allan lee | 27-06-2011

    i s'instal.la. Obre la gandula, obre la nevera, s'atiforra de vi barat, es fot unes pizzes, es posa un barret, se'n va a jaure la moguda amb els peus clavats a la sorra. Apedrega les gavines, aquestes rates. Escup i plora. Es queda, es queda.
    Diga-li que venen convidats, que ha de desallotjar la caseta de la platja. Si no et fa cas, deixa'l sense internet i posa un candau a la nevera. No els hi diguis als altres el què tens a dins. Els llops són llops. Viu a l'espadat, tracta la migranya de tant vent com si fos la teva estimada. I llavors, escriu tot això. Per tu.

    Aix, nena. Se'n anirà, un dia o altre. O es tornará tan lleu que serà portable. Una abraçada

    a

  • Esplèndid![Ofensiu]
    copernic | 10-12-2010

    Una joia de relat, d'aquells que quan els hem escrit ens sentim alleujats perquè hem expressat un neguit que ens torbava. Esplèndida la factura, amb tons costumistes, amarats de nostàlgia, la trama el de menys, en aquest tipus de relats a mig camí entre la crònica, la reflexió i l'expressió d'una marcada nostàlgia. La dolçor dels records ens transporta i ens mou a escriure una meravella com aquesta, per exemple. Chapeau!

  • Aquellas ya no volverán[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 24-09-2010 | Valoració: 10

    El teu conte m'ha dut a la memòria aquells versos de Becquer que he posat al títol, i perquè doncs perquè està escrit amb un dolor i una melàngia que deixa esfereït.
    Si no hi haguera el dolor quin sentit tindria l'existència?
    La resposta és que no hi pot haver existència sense dolor i sense gaudi com tampoc sense desig i amor.
    El dolor ens fa sentir el plaer i el desig, perquè és l'altra cara de la moneda, de la mateixa moneda, així quan sentim dolor estem preparant-nos per a sentir benestar.
    Jo me'n recorde d'una velleta que vivia al meu carrer al qual ja no hi visc, que em cantava himnes d'ací del meu país i jo els copiava, ma mare que ara ja és major tindria la meua edat d'ara i la senyora ja tindria els setanta, ja no quedarà res d'aquella velleta, però el record resta al meu cervell i el dolor de la seua pèrdua m'acosta a l'Altre, a saber que hem de recolzar-nos en alguna cosa per a que la nostra existència no siga erma.
    Bé un petó ben etern com l'amistat que te'l dóna i fins un altre dia Fredia.

  • Fredia[Ofensiu]
    Nina Abril | 28-03-2007

    M'has recordat a l'escriptora Mercè Rodoreda. I això ho has d'agafar com a un gran elogi.

    Molts petons.


    Nina Abril

  • Hola Fredia![Ofensiu]
    Carles Malet | 14-03-2007

    Confeso que darrerament m'hi aturo poc per RC. Ho podria justificar dient que la feina m'absorbeix, però en el fons acaba sent només un problema de priopritats (o de mandra?). De totes maneres, quan vull dedicar una estona a llegir quelcom de RC se que hi ha autors que no defrauden. M'encanten les reflexions amb les que ens tens acostumats a acabar les teves històries. Vull llegir ràpid els teus escrits, per arribar el més aviat possible al final i asaborir les darreres frases.

    Potser ens veiem la propera setmana a la presentació del llibre?

    Una abraçada,

    Carles

  • Digerint.[Ofensiu]
    angie | 01-03-2007

    Un relat bo, com ens tens acostumats. Tens una prosa magnífica. La comparació del cor foradat com si hi hagués passat l'excavadora és un lligam fantàstic entre els dos temes que tractes en la teva història : el tangible i l'intangible.
    El títol té embruix.
    Gràcies per frases tan bones com:
    "Mirant-me les merles, he pensat que m'alegro que existeixi el dolor. De sentir-lo. Si no el pogués sentir i aprendre d'aquest sentiment, quina raó tindria l'existència?"

    petons

    angie

  • Un monòleg...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 22-02-2007 | Valoració: 10

    genial, Freddia. Tot i que el vaig llegir fa uns dies, no havia sabut trobar el moment per comentar-te'l, però ho tenia ben present perquè de debó que em va entusiasmar. Aquesta manera senzilla però alhora minuciosa i captivadora que aconsegueixes conjugar quan escrius, és el que per mi t'identifica plenament i em fa reconeixe't en cadascun dels teus relats. Esperava tornar-te a llegir perquè sabia que tornaries a sorprendre'ns amb un regal com aquest. Gràcies.
    La reflexió final m'han semblat d'una qualitat humana extraordinària.
    Una abraçada ben gran.

  • Aquest teu relat[Ofensiu]
    gypsy | 20-02-2007 | Valoració: 10

    de sentiments, d'enyors, de quotidianitats ens fa identificar amb els petits detalls, costums, hàbits, persones que ens creuem cada dia a l'ascensor, el senyor del banc que ens tramita les misèries i els esclavatges, aquells tres nens que sempre ens trobem al portar els nostres a l'escola... tot aquest món d'imatges i sons és com un món paral·lel dins la nostra vida, no menys real que l'altre, en el que tenim un paper repartit i no som simples figurants.
    Aquest món silenciós que ens envolta, possiblement ens equilibra en l'inconscient. El dia que quelcom falla, alguna cosa indescriptible al nostre interior, s'esberla suaument i ens preguntem què haurà succeït.

    Les merles, també s'enyoren dels cants de la senyora Aurèlia, juntes formaven un cor al veïnat, un cor amb oients com si fos un auditori previst i concertat, a la mateixa hora, al mateix escenari.
    La vida copia a l'art, diuen.
    Els teus textos, sens dubte ho fan.

    petons enormes!

    gypsy

  • Lilith | 20-02-2007

    En l'anterior relat il·luminaves la mirada envers els animals, en aquest cas, a més dels animals, ho fas amb les plantes. Sensible mirada que cou, cou també el què dius al final del relat:
    "Jo em creia que l'amor era indestructible, i ara, al cor, hi tinc un forat més profund que el que va perforar l'excavadora a la casa del farmacèutic. I lluito contra la buidor aferrant-me al record amb desfici. Mirant-me les merles, he pensat que m'alegro que existeixi el dolor. De sentir-lo. Si no el pogués sentir i aprendre d'aquest sentiment, quina raó tindria l'existència?"

    - Vols dir que s'ha destruït l'amor?. Si hagués mort no faria aquest mal, s'hauria convertit en indiferència -o això em sembla-.
    - Sovint em repeteixo la frase "Aprenem a hòsties i a petons". No crec que el dolor sigui la única manera d'aprendre, la millor segur que no. Però vivim en el món que vivim i funciona més a base d'hòsties que de petons, esperem que el futur ens faci millors persones a tots plegats.

    Una abraçada.

  • Merles[Ofensiu]
    Siset Devesa | 19-02-2007

    Senzillament preciós, intimista i brodat amb fil d'or.
    Ves-les vigilant, Fredia, que les merles seguirant venint a veure't.

    Una abraçada,

    S.D.

  • l'home d'arena | 18-02-2007 | Valoració: 10

    Quant la trobava a faltar!
    El relat discorre lentament, donant temps a que les imatges s'iluminen. Frases acurades, certeres i precises, que flairen i canten i volen, dites amb la tendresa de l'enyor. I aquella segona part de l'enderrocament, dels ocells desesperats... i l'esclafit final, quan es compara la protagonista amb aquell desesper per la pèrdua de l'amor, menjant record i dolor per sentir-se viva. La frase final és senzillament preciosa i REAL, per desgràcia.

    Una meravella.

    SALUT, i una abraçada d'un humil fan de vos.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: