Mirant-me les merles

i s'instal.la. Obre la gandula, obre la nevera, s'atiforra de vi barat, es fot unes pizzes, es posa un barret, se'n va a jaure la moguda amb els peus clavats a la sorra. Apedrega les gavines, aquestes rates. Escup i plora. Es queda, es queda.
Diga-li que venen convidats, que ha de desallotjar la caseta de la platja. Si no et fa cas, deixa'l sense internet i posa un candau a la nevera. No els hi diguis als altres el què tens a dins. Els llops són llops. Viu a l'espadat, tracta la migranya de tant vent com si fos la teva estimada. I llavors, escriu tot això. Per tu.

Aix, nena. Se'n anirà, un dia o altre. O es tornará tan lleu que serà portable. Una abraçada

a

Una joia de relat, d'aquells que quan els hem escrit ens sentim alleujats perquè hem expressat un neguit que ens torbava. Esplèndida la factura, amb tons costumistes, amarats de nostàlgia, la trama el de menys, en aquest tipus de relats a mig camí entre la crònica, la reflexió i l'expressió d'una marcada nostàlgia. La dolçor dels records ens transporta i ens mou a escriure una meravella com aquesta, per exemple. Chapeau!

M'has recordat a l'escriptora Mercè Rodoreda. I això ho has d'agafar com a un gran elogi.

Molts petons.


Nina Abril

Confeso que darrerament m'hi aturo poc per RC. Ho podria justificar dient que la feina m'absorbeix, però en el fons acaba sent només un problema de priopritats (o de mandra?). De totes maneres, quan vull dedicar una estona a llegir quelcom de RC se que hi ha autors que no defrauden. M'encanten les reflexions amb les que ens tens acostumats a acabar les teves històries. Vull llegir ràpid els teus escrits, per arribar el més aviat possible al final i asaborir les darreres frases.

Potser ens veiem la propera setmana a la presentació del llibre?

Una abraçada,

Carles

Un relat bo, com ens tens acostumats. Tens una prosa magnífica. La comparació del cor foradat com si hi hagués passat l'excavadora és un lligam fantàstic entre els dos temes que tractes en la teva història : el tangible i l'intangible.
El títol té embruix.
Gràcies per frases tan bones com:
"Mirant-me les merles, he pensat que m'alegro que existeixi el dolor. De sentir-lo. Si no el pogués sentir i aprendre d'aquest sentiment, quina raó tindria l'existència?"

petons

angie

genial, Freddia. Tot i que el vaig llegir fa uns dies, no havia sabut trobar el moment per comentar-te'l, però ho tenia ben present perquè de debó que em va entusiasmar. Aquesta manera senzilla però alhora minuciosa i captivadora que aconsegueixes conjugar quan escrius, és el que per mi t'identifica plenament i em fa reconeixe't en cadascun dels teus relats. Esperava tornar-te a llegir perquè sabia que tornaries a sorprendre'ns amb un regal com aquest. Gràcies.
La reflexió final m'han semblat d'una qualitat humana extraordinària.
Una abraçada ben gran.

de sentiments, d'enyors, de quotidianitats ens fa identificar amb els petits detalls, costums, hàbits, persones que ens creuem cada dia a l'ascensor, el senyor del banc que ens tramita les misèries i els esclavatges, aquells tres nens que sempre ens trobem al portar els nostres a l'escola... tot aquest món d'imatges i sons és com un món paral·lel dins la nostra vida, no menys real que l'altre, en el que tenim un paper repartit i no som simples figurants.
Aquest món silenciós que ens envolta, possiblement ens equilibra en l'inconscient. El dia que quelcom falla, alguna cosa indescriptible al nostre interior, s'esberla suaument i ens preguntem què haurà succeït.

Les merles, també s'enyoren dels cants de la senyora Aurèlia, juntes formaven un cor al veïnat, un cor amb oients com si fos un auditori previst i concertat, a la mateixa hora, al mateix escenari.
La vida copia a l'art, diuen.
Els teus textos, sens dubte ho fan.

petons enormes!

gypsy

En l'anterior relat il·luminaves la mirada envers els animals, en aquest cas, a més dels animals, ho fas amb les plantes. Sensible mirada que cou, cou també el què dius al final del relat:
"Jo em creia que l'amor era indestructible, i ara, al cor, hi tinc un forat més profund que el que va perforar l'excavadora a la casa del farmacèutic. I lluito contra la buidor aferrant-me al record amb desfici. Mirant-me les merles, he pensat que m'alegro que existeixi el dolor. De sentir-lo. Si no el pogués sentir i aprendre d'aquest sentiment, quina raó tindria l'existència?"

- Vols dir que s'ha destruït l'amor?. Si hagués mort no faria aquest mal, s'hauria convertit en indiferència -o això em sembla-.
- Sovint em repeteixo la frase "Aprenem a hòsties i a petons". No crec que el dolor sigui la única manera d'aprendre, la millor segur que no. Però vivim en el món que vivim i funciona més a base d'hòsties que de petons, esperem que el futur ens faci millors persones a tots plegats.

Una abraçada.

Senzillament preciós, intimista i brodat amb fil d'or.
Ves-les vigilant, Fredia, que les merles seguirant venint a veure't.

Una abraçada,

S.D.

Quant la trobava a faltar!
El relat discorre lentament, donant temps a que les imatges s'iluminen. Frases acurades, certeres i precises, que flairen i canten i volen, dites amb la tendresa de l'enyor. I aquella segona part de l'enderrocament, dels ocells desesperats... i l'esclafit final, quan es compara la protagonista amb aquell desesper per la pèrdua de l'amor, menjant record i dolor per sentir-se viva. La frase final és senzillament preciosa i REAL, per desgràcia.

Una meravella.

SALUT, i una abraçada d'un humil fan de vos.