Mira'm, si pots...

L'Abril mirava aquelles fotografies en blanc i negre, de mil tamanys diferents, algunes d'elles esquerdades i rosegades per l'animal més feréstec de tots: el temps. Aquell que mai s'ha deixat domesticar i continua vagant salvatge entre els homes.
El seu fill havia anat el dia anterior a la seva petita planta baixa del barri de Sants per donar-hi una ullada abans de llogar-la i havia tornat al pis de l'Eixample amb una caixa de cartró plena de fotografies. Plena d'una vida estàtica, invariable, insuportable. No fem la mateixa mirada envers les imatges d'aquells que sabem que ens la poden tornar, que no pas si sabem que ja no ho faran més. Però no n'hi ha prou en saber-ho. Quan de debò aquesta vida immutable es fa insuportable és quan recordem que ja no hi ha mirada, que allò que abans era una vida plena, dinàmica, on convivia el cos i l'ànima al nostre costat, ara, sí, ara, només és un tros de paper.
Malgrat tot, ella sentia la mateixa mirada absent sobre el seu cos que des que era una nena havia sentit. Si algú mira, ja no som tant nosaltres. Si algú mira, hem de demostrar quelcom, captar l'interès d'algú, ens veiem inexorablement empesos cap a un horitzó inexistent, cap a una caixa de cartró totalment buida. En definitiva, hem d'agradar, hem d'encisar. Les persones com l'Abril coneixen el poder captivador de les fotografies. D'un rostre, d'una paisatge, d'un somriure es pot crear tota una història que només serà viscuda mentalment; allà on resten totes les mirades absents, que, d'altra banda, són necessàries.
Les fotografies no s'acabaven mai. Ara sortia el seu marit jugant amb el seu fill enmig de camps de blat; ara la saludava amb un somrís la seva mare; ara el seu pare portava de bracet la seva neboda; ara menjaven ella i la seva germana a la petita casa de Sants, ara els seus avis posaven en una fotografia d'estudi gruixuda com el cartró; ara el seu cosí vestia de milicià durant la guerra; ara el seu marit i ella miraven embadalits la seva néta quan era menuda... Quan una persona fa un exercici de memòria personal no pot evitar sentir la transcendència del món a les seves espatlles, de la pròpia història de l'home. I és exactament en aquests instants quan arriba la llàgrima que intenta alleugerir-nos el pes de la mirada absent de la història. I després, un lleuger ofec.
L'Abril té la seva néta al davant, asseguda a l'altre cantó de la taula, i li és impossible no sentir compassió per la seva àvia. És com si ella també hagués perdut totes les mirades o les hagués arraconades en un armari tan fosc que ara resultaria impenetrable. Se li apareixia tan feble, tan indefensa... com si tingués una aixeta mal tancada i el beuratge de la vida s'hi anés escolant de mica en mica. L'observava d'esquitllentes mentre també repassava les fotografies i pensava que quan plora, els ulls encara els té més bonics, més verds, més clars, d'una lluentor irresistible. A qui volen mirar aquests ulls? És trist reconèixer que només poden mirar simples fotografies. Ja no hi ha mort, sinó imatge. La millor manera de recordar la mort és aquesta: recuperar antigues imatges i deixar que agafi forma la consciència que hem sobreviscut a tots aquells que ens havien acompanyat fins llavors. Aquest fet porta a pensar a l'Abril que ella ha estat l'última, és cert, però això no exclou que ara sí que serà la pròxima. Però aquest sentiment no provoca la llàgrima, sinó un altre de ben diferent: la culpabilitat. L'Abril se sentia culpable de no acompanyar als seus éssers estimats en aquella caixa de cartró. Se sentia culpable de ser l'única que encara no havia esdevingut una fotografia, i sobretot, de no haver sabut lluitar contra l'animal feréstec i rescatar de l'oblit totes les seves vides. En què havien esdevingut? Què en quedava? Com és possible que una vida passi del tot al res? Com ens atrau l'efímer, pensava sovint l'Abril, amb un mig somriure amarg als llavis. Per això fem tantes fotografies, és l'única manera d'intentar escapar-nos-en. Però és en va, en va..., concloïa. Per descomptat, l'Abril no creia que aquelles fotografies fossin la seva major riquesa; en tot cas, una riquesa feixuga i carregosa.
Només hi ha una cosa que l'alleuja: quan ella es mori, sap perfectament que algú mirarà les seves fotografies i ella es convertirà en una mirada absent. Qualsevol cosa per continuar mirant.